JO COMPETEIXO

Núria Feliu, contra el mandat de l'1 d'octubre

«Feliu va passejar el seu talent i la seva llengua per on va voler. I ho va fer, sobretot, perquè en cap moment va dubtar de la força de totes dues coses»

L'exposició sobre Núria Feliu al Palau Robert
L'exposició sobre Núria Feliu al Palau Robert | Hugo Fernández
17 de febrer del 2024
Actualitzat el 10 d'abril a les 19:07h

Dues senyores com Déu mana entren al Palau Robert. S'adrecen al taulell principal i pregunten a una de les noies on és l'exposició sobre Núria Feliu. "És a dalt", respon ella. "Hi ha ascensor?". I tant que n'hi ha. La noia els l'assenyala amablement i elles hi fan cap. Quan arriben dalt, a l'entrada de l'exposició, es troben amb moltes altres dones amb un perfil força similar al seu. Edat prou avançada, cabells de perruqueria recent, maquillatge notori, malucs prominents i un cert balanceig en caminar.

És el tipus de públic que majoritàriament omple l'espai que Òscar Dalmau ha comissariat amb el gust exquisit amb què el comunicador sol comissariar qualsevol àmbit de la seva vida. En aquest cas, l'instint i la cura els ha invertit a homenatjar una diva gegant i empetitida del nostre país: la Núria. Durant la mitja hora llarga en què ens impregnem com mai de la Feliu, (re)descobrim que aquesta dona combativa que hem tingut desada en un calaix de la nostra memòria col·lectiva ha estat molt més del que ella mateixa va saber vendre durant la seva última etapa vital. Ha estat la Feliu.

La Feliu va passejar el seu talent i la seva llengua per on va voler. I ho va fer, sobretot, perquè en cap moment va dubtar de la força de totes dues coses. Sabia que cantava i interpretava amb un do especial. I sabia que amb la seva llengua, com amb qualsevol altra, es podia cantar tot, arribar arreu, ser gran. Durant tota l'exposició, aquesta idea va calant als nostres cossos dèbils, masegats per la realitat d'avui. Cossos, com els de les dues dones, que queden hipnotitzats davant les moltes projeccions de talls de la Núria cantant, actuant o reivindicant-se en una entrevista. Els malucs que fa un moment es gronxaven, ara resten quiets, palplantats, acompanyats per uns llavis que ressegueixen la melodia que canta la diva i embolcallats d'una nostàlgia que cada vegada es fa més intensa. A cada projecció, a cada cantonada, una fibladeta.


Un plafó ens recorda que la Núria va fer el salt a Hispavox, el segell espanyol que editava noms com Sara Montiel, Raphael i Karina. Un salt que va fer de la mà del català, garantint-se el fet de poder continuar cantant en el seu idioma. No sé quants altres cantants tindran la valentia i la sort de conquerir Madrid sense sortir de Catalunya. Temo que pocs. Temo que gairebé cap. Els temps han canviat, és clar, ni la indústria ni el context social tenen res a veure amb els de llavors, però això no treu la voluntat de ferro de Núria Feliu, que va endur-se el català allà on fos, costés el que costés, amb una convicció a prova d'imperis. Talment com si fos la seva llengua.

En aquest sentit, l'exposició deixa totes les faccions de la catalanor satisfetes. També els guardians més estrictes de la puresa catalana, els que només es reconeixen a ells mateixos com a purs. I és que al Palau Robert també s'hi explica com, en un determinat moment de la seva carrera, Núria Feliu va arribar a publicar sis (6) cançons en castellà. Peces soltes que van servir a la cantant per entrar a TVE i colar-hi totes les cançons en català possibles, però que des d'uns ulls immaculadament patriòtics seran vistes com una traïció a la nostra llengua, a la Catalunya vella i fins i tot al mandat de l'1 d'octubre. N'hi haurà, doncs, que arrufaran el nas i sortiran de l'exposició confirmant el que ja intuïen: que Núria Feliu, malgrat tot, també ha estat una botiflera, una més de la llarga llista que conté tots els noms del país menys -ves quina cosa- els seus.
 

Una senyora gaudeix de l'exposició sobre Núria Feliu al Palau Robert Foto: Hugo Fernández


Crec que les dues dones que hem anat seguint pel recorregut no comparteixen aquesta opinió. Quan arriben al final de l'exposició, totes dues agafen els cascos que pengen d'una petita pantalla. S'hi emeten en bucle moments estel·lars de la Feliu fent de princesa del poble en sèries i xous de TV3. Un d'ells és la seva aparició al capítol final de Teresina S.A., quan entra al pis de les tres germanes i s'integra com una més dins l'univers de La Cubana. "Escolta, el teniu molt bé aquest pis, eh, molt mono". A la sèrie, la cantant agraeix a aquelles fans que li cedeixin casa seva de camerino abans d'actuar a la Festa Major de Gràcia. "Gràcies per la vostra hospitalitat", diu la Núria a les Teresines. Ho diu a les Teresines, sí, però ho està dient una mica a la Catalunya que durant dècades i dècades la va reconèixer. Les dues dones, aguantant-se els cascos amb una mà, somriuen.

Arxivat a