L'endemà del trencament de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez tot continua igual. La decisió de Junts deixa més preguntes que respostes, perquè davant la coherència del relat -el PSOE no compleix i per això no té sentit continuar- amaga contradiccions i dubtes sobre l'eficàcia del moviment a mitjà i llarg termini. És intel·ligent abandonar l'última (i única) gran palanca per condicionar la política estatal? Quan hagi passat l'escalfada i Sánchez, paradigma del supervivent, continuï a la Moncloa, tindrà sentit continuar sense negociar res amb el PSOE o bloquejant iniciatives que puguin ser bones per Catalunya?
Puigdemont ha necessitat escenificar una ruptura per no quedar atrapat a la teranyina socialista de pactes i més pactes, i negociacions eternes, i decrets que es tiren endavant a canvi de nous pactes, i qui dia passa legislatura empeny. El trencament, però, no ha anat acompanyat de la mesura que sí que hauria marcat la diferència: ni rastre de la moció de censura, que implicaria una aliança instrumental o no amb PP i Vox per derrocar el president. Sense això, el trencament és poc més que una última carta negociadora. De fet, l'amenaça va donar com a resultat un acord amb Alemanya per negociar bilateralment l'oficialitat del català i el compromís de desbloquejar l'enduriment de les penes per multireincidència.
La política espanyola es troba, en tot cas, en compàs d'espera. La Moncloa fa com si no passés res, perquè no veu perillar Sánchez si no hi ha l'opció d'una moció de censura. Ja governava en precari, ara governaran en condicions miserables. Però des de la Moncloa i posant Junts en contradicció en cada votació. No hi haurà pressupostos, però no passa res. Sánchez ha demostrat que es pot ocupar el poder sense aprovar-ne cap en tota la legislatura, cosa que també convida a pensar quin sistema tenim, que permet que els pressupostos -la principal llei del curs- siguin completament accessoris, sense conseqüències pels governs i els parlaments quan són incapaços d'aprovar-los.
El PP, per la seva banda, sembla haver après la lliçó del juliol, quan amb el cas Cerdán es va veure a la Moncloa per la via ràpida, i va fer tot el que podia fer i ho va fer tot malament. Fins al punt que, per impaciència, Alberto Núñez Feijóo va topar amb la crua realitat: Sánchez no té els suports garantits al Congrés, però la moció de censura que necessita per arribar al govern espanyol, tampoc. Per si al líder del PP li quedava algun dubte, Jordi Turull allunyava dimarts qualsevol possibilitat d'entesa amb el PP en aquests àmbits. Ara, no es contempla. Feijóo, doncs, té per davant el difícil repte de no precipitar-se i esperar un avançament electoral o que s'acabi la legislatura.
I a Catalunya, el Govern i els partits d'esquerres assenyalen Junts -hi ha una certa tendència a denunciar més qui trenca els acords que no pas qui els incompleix- i creuen els dits perquè Sánchez resisteixi. L'executiu de Salvador Illa és conscient que un canvi a la Moncloa obligaria a canviar de dalt a baix l'estratègia, ara marcada per la plena sintonia amb el govern espanyol, encara que li costi desencallar iniciatives com ara el finançament singular, pactat a totes bandes, però que encara no s'ha concretat. No es pot mantenir un president per por a l'alternativa, però certament totes les alternatives que apareixen a l'horitzó deixen Illa, ERC i els Comuns en pitjor situació. I també Junts.