Un instant de l'homenatge a Martínez Foto: PSUC Viu
Fa temps que preteníem organitzar aquest homenatge al nostre camarada i amic Josep Martínez, ja que al seu moment no vam poder acomiadar-lo amb els honors i reconeixements que ens hauria agradat. Han passat gairebé 3 anys des de la seva marxa, i la seva absència es fa notar des que vam saber que ja no anàvem a tornar-lo a veure. Sabíem que el seu delicat estat de salut en els últims anys li havia privat de participar de manera activa, com a ell li agradava, en les activitats i lluites polítiques i socials de la nostra ciutat. Malgrat això, sempre que podíem l'ajudàvem perquè ens acompanyés en els actes ja que el seu compromís polític va ser sempre un dels motors de la seva vitalitat.
Encara que soni a tòpic, Josep ha estat un d'aquests companys i camarades imprescindibles. Un d'aquests que sempre estava al peu del canó per assumir les tasques que el partit li encomanés, o que la seva consciència li dictés. Al llarg de la seva vida va militar primer en el PSUC, després en el PCC i en la seva última etapa es va afiliar al PSUCviu i va tornar a EUiA. La seva participació en els fronts de lluita en què el partit va creure que havíem d'estar va ser exemplar quant a implicació i compromís. El treball que va fer en la Plataforma Aturem la Guerra de Terrassa contra la invasió a l'Iraq, el comitè local de suport als treballadors de Sintel, la campanya contra la Constitució europea o el treball regular en l'Associació de Terrassa per la III República van ser bons exemples d'això.
Si hi ha un altre aspecte que cal destacar és sens dubte l'afinitat i facilitat que tenia per connectar amb els joves del partit. Si s'escau es pot dir que és completament cert això que no és l'edat el que marca la joventut d'un, sinó més aviat l'esperit, el convenciment i l'abnegació a fer realitat allò en el que es creu. No van ser poques les vegades que ell era el primer que ens animava als que militàvem en la joventut comunista a sortir a posar cartells, a fer pintades o a organitzar actes polítics. Si no teníem cotxe per moure'ns per la ciutat, Josep s'apuntava com un més per ajudar-nos a desplaçar-nos amb la seva furgoneta. Era feliç quan complia amb el seu deure militant comunista, perquè aquesta és l'essència de qualsevol comunista, la pràctica d'allò en el que es creu.
La labor professional al llarg de la seva vida al món de la pintura li va fer desenvolupar precisament una capacitat d'observació poc freqüent en la resta de mortals. Aquesta qualitat li permetia veure coses que la resta no percebíem en primera instància. En moltes ocasions ens transmetia la desconfiança que li transmetia algú d'algun àmbit on treballàvem amb més gent, i el temps li acabava donant la raó. Tenia una espècie de sisè sentit que va deixar de sorprendre'ns quan les seves sospites s'acabaven confirmant.
Josep va ser sempre un autèntic convençut dels principis que el movien. Tenia clar que el motor de la història ha estat, és i serà la lluita de classes i que la classe revolucionària per excel·lència en l'etapa actual del capitalisme segueix sent la classe obrera. Ell deia que ja estava tot inventat i que no valien eufemismes, que el principal instrument que tenim els i les treballadors/es i les classes populars per acabar amb les injustícies és el Partit Comunista. La formació a la qual hem d'organitzar-nos i créixer per vèncer. Per aquests motius Josep estaria content per la nova etapa que ha iniciat recentment el PSUC viu a partir del seu XV Congrés. Un Congrés del qual hauria participat sense cap dubte si avui estigués entre nosaltres.
Era dels quals pensava que calia prendre el cel per assalt, i que per construir el Socialisme no podíem esperar a guanyar unes eleccions ja que els que controlen el poder mai ho permetrien si realment tinguéssim el suport popular suficient. Ell sempre va reivindicar tota l'herència del moviment comunista, des de l'experiència de la construcció del primer estat socialista del món, passant per la derrota del feixisme a mans principalment de la Unió Soviètica, a la lluita del PSUC en la clandestinitat i després en aquesta democràcia de baixa intensitat. Sempre va ser molt autocrític amb tot, amb els encerts i amb els errors, però mai va renegar ni es va penedir de res. Va tenir clar que la dialèctica és fonamental per avançar i construir, i que les experiències estan aquí per aprendre d'elles.
Avui Josep, volem agrair-te l'abnegació i coherència que vas demostrar al llarg de la teva vida en relació a la defensa dels valors i idees en què vas creure. Volem reivindicar el teu exemple i reafirmar-nos des del PSUC en el projecte de societat que defensaves, que no és una altra que la societat socialista, aquest món millor i necessari que és imprescindible construir per acabar amb les misèries i els drames que genera aquest capitalisme egoista i insensible.
Sempre vas a estar entre nosaltres i crec que el millor homenatge que et podem fer és seguir lluitant fins a la victòria definitiva.
Fins a sempre camarada!!
