És impossible arrencar la revetlla de Sant Joan sense la Flama del Canigó. Aquesta tarda ha arribat puntualment a la seva cita. Ho ha fet com cada any a la Plaça Vella sota l'atenta mirada de gegants i bastoners. L'acte, organitzat per Òmnium Cultural, ha comptat amb el pregó de l'actor terrassenc Jaume Barnet i amb la participació del regidor de Cultura de l'Ajuntament de Terrassa, Amadeu Aguado.
Es tracta d'un acte simbòlic que coincideix amb l'arribada de l'estiu i amb les tradicionals fogueres de Sant Joan. Unes fogueres que segons Omnium “han de perdurar com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna”.
Una flama amb història
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, va tenir la iniciativa d’encendre els focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per tots els indrets dels països catalans. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició.. El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la duana i va arribar a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pugen al cim del Canigó. Passen la nit vetllant-la i a trenc d’alba, inicien puntualment el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. A Terrassa ja ha arribat. Ara ja es pot donar el tret de sortida a la nit més curta de l'any.
Es tracta d'un acte simbòlic que coincideix amb l'arribada de l'estiu i amb les tradicionals fogueres de Sant Joan. Unes fogueres que segons Omnium “han de perdurar com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna”.
Una flama amb història
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, va tenir la iniciativa d’encendre els focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per tots els indrets dels països catalans. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició.. El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la duana i va arribar a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pugen al cim del Canigó. Passen la nit vetllant-la i a trenc d’alba, inicien puntualment el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. A Terrassa ja ha arribat. Ara ja es pot donar el tret de sortida a la nit més curta de l'any.
