L'elaboració i la publicació d'un llibre d'investigació històrica, és a dir, el cosir i fermar les dades, l'encaix del vestit i la seva posada de llarg davant el públic, sol resultar molt atzarosa i complicada i no sempre es pot fer com volem i quan volem. Ara bé, en el cas del llibre 'El senyor de la masia Freixa', una obra de Mireia Freixa i de Miquel Freixa, acabada d'editar per la Fundació Torre del Palau, la coherència de la seva estructura i l'agradable "narrativisme" que destil·la l'obra fan pensar en una plàcida i estimulant (re)construcció històrica.  

La publicació d'aquest llibre m'ha resultat del tot oportuna, ja que, durant la seva lectura, una de les coses que més m'ha fet fruir ha estat el paral·lelisme constant entre el que els dos germans Freixa expliquen sobre els seus avantpassats i el nostre present polític i econòmic, però, no per allò de les reincidències històriques, sinó per quelcom més suggeridor i moral: quan els assumptes polítics i socials no es solucionen, cíclicament, es tornen a manifestar.

Els autors han arranjat un calaix de la història de Terrassa de manera molt didàctica, amena i, sobretot, amb un distanciament molt precís i difícil de mantenir, aquell savi equilibri entre polítiques i ideologies, fent-ho, a més, descrivint la interessant trinitat quatrecentista configurada per Josep Freixa, l'industrial; Alfons Sala, el polític; i Joaquim Vancells, l'artista.

La laboriosa teranyina familiar que els germans Freixa han fotografiat no és la que, plena de pols, ens trobem a les golfes, sinó aquella que apareix enmig de les troanes, plena dels esquitxos brillants de la rosada. Fonamentalment, perquè els autors han sabut elaborat una genealogia fermada per una contextualització impecable i molt il·lustrativa, que, a part de servir com a resum i compendi de la bibliografia ja existent sobre el tema, també ens facilita una documentació inèdita molt interessant.

Un altre encert del llibre és la suggeridora importància donada a l'arquitectura familiar, la Masia Freixa, com a mostra, fins i tot metafòrica, d'un construir ciutat i país. Aquesta casa familiar, un disseny de Lluís Muncunill, qui, per austeritat i puresa formal, resulta el més herrerià de tots els nostres arquitectes modernistes, serveix per il·lustrar, no solament l'evolució ideològica del seu propietari, descrita i justificada, entre d'altres, a través de la configuració de la seva biblioteca, sinó també la metamorfosi d'una ciutat impel·lida vers la modernitat.  En definitiva, amb aquest treball s'ha tret la pols a alguns dels terrassencs del mil vuit-cents i molta de la pàtina oxidada acumulada en la historiografia de més d'un il·lustre.