És el subtítol d’un llibre, ja antic, de la reconeguda antropòloga Teresa San Román. En ell s’hi exploren alguns elements, previs a l’elaboració d’una teoria general sobre la marginació, relatius entre d’altres coses a l’ocupació de nínxols productius en un context de recursos escassos. En el cas del mercat de treball, per exemple, l’adveniment d’un context de crisi econòmica pot fer que gent que en un moment anterior no acceptava feines d’escombriaire, o de caixer de supermercat, o de cambrera, o de sous inferiors a mil euros, en l’actualitat les cerqui desesperadament. Això relega persones amb baixos recursos formatius, o amb poc capital social, a no poder accedir a aquestes feines perifèriques i a haver-se d’conformar amb l’economia submergida, i als que abans estaven en l’economia submergida a inventar-se noves formes “perifèriques”, “marginals” o “al límit del sistema” per poder sobreviure.
En d’altres àmbits també podem veure aquest “moviment cap als marges” per poc que observem amb atenció. Així, en determinades diades festives com ara Sant Jordi, o Tots Sants, la venda al carrer de determinats productes com ara llibres, roses o castanyes era fins fa ben pocs anys patrimoni gairebé exclusiu d’entitats i associacions que així arrodonien els seus migrats pressupostos, o de grups d’alumnes dels darrers cursos dels diferents nivells d’ensenyament que així finançaven el viatge de final de curs, juntament amb la recollida de diaris vells i ampolles de cava que venien al drapaire del poble. L’aparició de la recollida selectiva de residus, institucionalitzada i regulada, ha acabat amb part d’aquestes pràctiques, i de passada amb els drapaires…
I, des de fa pocs anys, i veient una oportunitat de negoci en aquests dies de consum massiu de productes que habitualment tenen poca sortida (com és que comprem tan pocs llibres fora de sant Jordi?; com és que només comprem flors per enviar-les als morts?) les empreses que habitualment s’hi dediquen també han ocupat el carrer. S’ha reduït dràsticament, per tant, la capacitat de generació de recursos per a entitats, associacions i alumnes de darrer curs, degut al “moviment cap als marges” que han protagonitzat alguns operadors econòmics que haurien d’ocupar, precisament, la part central del sistema…
I ara, per acabar-ho d’adobar, ens trobem amb sol·licituds de venda de roses a la via pública, per part de col·lectius que tradicionalment ocupen els marges del sistema econòmic. Hi ha qui sol·licita cinquanta o seixanta permisos de venda, amb l’argument que estem en crisi, i que aquesta és una forma tan digna com qualsevol altra per guanyar-se la vida. O sigui, amb el conte de la llàgrima. I jo em pregunto: amb això es podran guanyar la vida durant tot l’any? No seria més agosarat, operatiu i útil proposar la generació de noves activitats econòmiques estables, que donessin nous llocs de treball? No seria més pràctic aprofitar la situació actual per reduir els marges del sistema, en lloc de per eixamplar-los, i fer possible el projecte d’un mercat de treball que inclogui tothom?
En d’altres àmbits també podem veure aquest “moviment cap als marges” per poc que observem amb atenció. Així, en determinades diades festives com ara Sant Jordi, o Tots Sants, la venda al carrer de determinats productes com ara llibres, roses o castanyes era fins fa ben pocs anys patrimoni gairebé exclusiu d’entitats i associacions que així arrodonien els seus migrats pressupostos, o de grups d’alumnes dels darrers cursos dels diferents nivells d’ensenyament que així finançaven el viatge de final de curs, juntament amb la recollida de diaris vells i ampolles de cava que venien al drapaire del poble. L’aparició de la recollida selectiva de residus, institucionalitzada i regulada, ha acabat amb part d’aquestes pràctiques, i de passada amb els drapaires…
I, des de fa pocs anys, i veient una oportunitat de negoci en aquests dies de consum massiu de productes que habitualment tenen poca sortida (com és que comprem tan pocs llibres fora de sant Jordi?; com és que només comprem flors per enviar-les als morts?) les empreses que habitualment s’hi dediquen també han ocupat el carrer. S’ha reduït dràsticament, per tant, la capacitat de generació de recursos per a entitats, associacions i alumnes de darrer curs, degut al “moviment cap als marges” que han protagonitzat alguns operadors econòmics que haurien d’ocupar, precisament, la part central del sistema…
I ara, per acabar-ho d’adobar, ens trobem amb sol·licituds de venda de roses a la via pública, per part de col·lectius que tradicionalment ocupen els marges del sistema econòmic. Hi ha qui sol·licita cinquanta o seixanta permisos de venda, amb l’argument que estem en crisi, i que aquesta és una forma tan digna com qualsevol altra per guanyar-se la vida. O sigui, amb el conte de la llàgrima. I jo em pregunto: amb això es podran guanyar la vida durant tot l’any? No seria més agosarat, operatiu i útil proposar la generació de noves activitats econòmiques estables, que donessin nous llocs de treball? No seria més pràctic aprofitar la situació actual per reduir els marges del sistema, en lloc de per eixamplar-los, i fer possible el projecte d’un mercat de treball que inclogui tothom?
