L’Albert Francolí i Manils fa dos anys que està treballant en cooperació internacional al Senegal i abans havia estat molt relacionat amb el basquet de la ciutat, -fet que li ha aportat un sentit del treball en equip-, i és llicenciat en Ciències Polítiques.
Quina és la teva feina al Senegal?
Estic treballant en una petita població anomenada Sokone, en un Centre cultural, esportiu, de formació i d’inserció, que té per nom Centre Catalunya, donat que la gran majoria de les subvencions per la seva construcció van venir de casa nostra. Aquest Centre s’engloba dins els projectes de l’AES (Association Education Solidaire) organització solidària de la Congregació de l’Ordre de les Escoles Pies al Senegal. L’AES treballa colze a colze amb la FES (Fundació Educació Solidària) que des de Catalunya s’encarrega d’enviar els fons necessaris per fer funcionar els diferents projectes.
La meva feina, ja des de l’any passat, consisteix en redinamitzar el Centre a tots els nivells. Primerament, a nivell de l’organització que el dirigeix, i també, pel que fa a les seves activitats, esports, esplais, cultura, etc. A més, aquest any dirigeixo el Centre de Formació Professional d’Oficis, seguint amb la dinàmica de renovar les estructures existents.
Quina és la teva relació amb la Caravana Solidària?
La Caravana Solidària ens aporta cada any molt material a tots els nostres projectes. Material que sense la caravana seria molt difícil, i insegur, de transportar fins aquí.
Des de Barcelona, la FES intenta trobar tot el material que necessitem, i a través de la Caravana ens el fa arribar. Cada any rebem material escolar, per a les nostres escoles, guarderies i internats, material esportiu, per als nostres centres esportius i de lleure, i material divers, com ordinadors, plaques solars, o material de projectes concrets. Per exemple, aquest any pel Centre Catalunya hem rebut una gran quantitat de material per les Arts Marcials (tatamis, kimonos, sacs de boxa, i altres elements) gràcies a un projecte que vam presentar a l’Ajuntament de la Llagosta.
Com van encaixar el segrest els membres de la Caravana Solidària?
Aquí a Sokone, havíem de rebre la Caravana el dia 2 de desembre, i com que fins el dia abans no s’havien posat en contacte amb mi, vaig trucar a l’AES a Dakar, perquè ells havien de rebre’ls un dia abans, el dia 1. Va ser en aquell moment, que l’escolapi Ferran Sans en va parlar del segrest, i que la Caravana estaba bloquejada a Nouakchott. En aquell moment, vaig obrir Internet per informar-me.
Uns dies després, la Caravana va decidir seguir el camí, i el divendres dia 11, vàrem recollir el nostre material a Kaolak, la població més gran de la regió. Els membres de la Caravana se’ls veia força abatuts, però amb ganes “de seguir endavant i d’acabar la feina que havien vingut a fer” (frase que vaig sentir vàries vegades en el moment de deixar el material). Al mateix temps, se’ls veia amb esperança que el problema es solucionés ràpidament, i fins i tot, alguns, a l'hora d’acomiadar-se deien “fins l’any que ve”.
Creus que se seguirà fent, o que aquestes caravanes s’acabaran, per la inseguretat?
L’únic desig que tinc és que es puguin continuar portant a terme les caravanes, ja que molts projectes viuen i depenen del material que les caravanes els porten. Desitjo que les autoritats dels països d’origen i dels països receptors es posin d’acord per facilitar la tasca, i fer-la amb seguretat per als integrants.
Aquest any els segrestos han causat una alarma social a escala internacional, però recordo que l’any passat la Caravana va estar bloquejada uns quants dies a la duana senegalesa, que els impedia passar. Per tant, són diversos els problemes a solucionar (seguretat, duanes, permisos,etc.) perquè la tasca es pugui dur a terme de la millor manera.
Quina és la visió dels africans sobre els segrestos?
Els mitjans senegalesos van fer ressò de la notícia, i durant dos dies a la televisió, els diaris i la ràdio se'n parlava. Però aquí, al Senegal, no es va viure com una cosa pròpia, ja que va passar fora del país, i els mitjans no van donar-hi massa importància.
Evidentment, els diferents segrestos es viuen amb inquietud, ja que ocasiona una mala imatge envers l’exterior i això pot deteriorar una de les fonts d’ingressos més grans al Senegal, el turisme. Tot i així, repeteixo que el Senegal és un país tranquil, segur i sense massa dificultats amb els turistes i estrangers que viuen i treballen aquí.
Després de dos anys, quins beneficis de la cooperació sobre el terreny has pogut veure?
Nosaltres, els escolapis, tenim com a missió fer arribar l’educació als joves i nens, sobretot a aquells amb una situació més desfavorable. Per tant, els beneficis que jo he vist és que, a través dels nostres projectes, donem diferents possibilitats a nens que sense la nostra presència no les tindrien.
Donem la possibilitat d’anar a l’escola a molts nens i nenes a partir dels 3 anys, quan al Senegal només un 20% dels nens d’aquesta edat van a la guarderia. Donem la possibilitat de lleure, diversió, activitats extraescolars i cultura a joves i nens que podrien passar-se massa hores sense fer res al carrer. Donem la possibilitat a molts joves per formar-se en diferents oficis (fuster, electricista, mecànic...), en el terreny de la formació agrícola, i de la costura. Donem la possibilitat als nens i joves de petits pobles sense escola d’allotjar-se als nostres internats per facilitar-los l’accés a l’escola, i treballem per cada dia poder fer més coses.
Aquesta és la cooperació que jo estic vivint, i per la qual lluito cada dia, una cooperació que es podria resumir amb el nostre lema d’aquest any, “Avec l’AES, agissons pour l’Education au Sénégal” (Amb l’AES, intervenim per l’educació al Senegal).
Quina és la teva feina al Senegal?
Estic treballant en una petita població anomenada Sokone, en un Centre cultural, esportiu, de formació i d’inserció, que té per nom Centre Catalunya, donat que la gran majoria de les subvencions per la seva construcció van venir de casa nostra. Aquest Centre s’engloba dins els projectes de l’AES (Association Education Solidaire) organització solidària de la Congregació de l’Ordre de les Escoles Pies al Senegal. L’AES treballa colze a colze amb la FES (Fundació Educació Solidària) que des de Catalunya s’encarrega d’enviar els fons necessaris per fer funcionar els diferents projectes.
La meva feina, ja des de l’any passat, consisteix en redinamitzar el Centre a tots els nivells. Primerament, a nivell de l’organització que el dirigeix, i també, pel que fa a les seves activitats, esports, esplais, cultura, etc. A més, aquest any dirigeixo el Centre de Formació Professional d’Oficis, seguint amb la dinàmica de renovar les estructures existents.
Quina és la teva relació amb la Caravana Solidària?
La Caravana Solidària ens aporta cada any molt material a tots els nostres projectes. Material que sense la caravana seria molt difícil, i insegur, de transportar fins aquí.
Des de Barcelona, la FES intenta trobar tot el material que necessitem, i a través de la Caravana ens el fa arribar. Cada any rebem material escolar, per a les nostres escoles, guarderies i internats, material esportiu, per als nostres centres esportius i de lleure, i material divers, com ordinadors, plaques solars, o material de projectes concrets. Per exemple, aquest any pel Centre Catalunya hem rebut una gran quantitat de material per les Arts Marcials (tatamis, kimonos, sacs de boxa, i altres elements) gràcies a un projecte que vam presentar a l’Ajuntament de la Llagosta.
Com van encaixar el segrest els membres de la Caravana Solidària?
Aquí a Sokone, havíem de rebre la Caravana el dia 2 de desembre, i com que fins el dia abans no s’havien posat en contacte amb mi, vaig trucar a l’AES a Dakar, perquè ells havien de rebre’ls un dia abans, el dia 1. Va ser en aquell moment, que l’escolapi Ferran Sans en va parlar del segrest, i que la Caravana estaba bloquejada a Nouakchott. En aquell moment, vaig obrir Internet per informar-me.
Uns dies després, la Caravana va decidir seguir el camí, i el divendres dia 11, vàrem recollir el nostre material a Kaolak, la població més gran de la regió. Els membres de la Caravana se’ls veia força abatuts, però amb ganes “de seguir endavant i d’acabar la feina que havien vingut a fer” (frase que vaig sentir vàries vegades en el moment de deixar el material). Al mateix temps, se’ls veia amb esperança que el problema es solucionés ràpidament, i fins i tot, alguns, a l'hora d’acomiadar-se deien “fins l’any que ve”.
Creus que se seguirà fent, o que aquestes caravanes s’acabaran, per la inseguretat?
L’únic desig que tinc és que es puguin continuar portant a terme les caravanes, ja que molts projectes viuen i depenen del material que les caravanes els porten. Desitjo que les autoritats dels països d’origen i dels països receptors es posin d’acord per facilitar la tasca, i fer-la amb seguretat per als integrants.
Aquest any els segrestos han causat una alarma social a escala internacional, però recordo que l’any passat la Caravana va estar bloquejada uns quants dies a la duana senegalesa, que els impedia passar. Per tant, són diversos els problemes a solucionar (seguretat, duanes, permisos,etc.) perquè la tasca es pugui dur a terme de la millor manera.
Quina és la visió dels africans sobre els segrestos?
Els mitjans senegalesos van fer ressò de la notícia, i durant dos dies a la televisió, els diaris i la ràdio se'n parlava. Però aquí, al Senegal, no es va viure com una cosa pròpia, ja que va passar fora del país, i els mitjans no van donar-hi massa importància.
Evidentment, els diferents segrestos es viuen amb inquietud, ja que ocasiona una mala imatge envers l’exterior i això pot deteriorar una de les fonts d’ingressos més grans al Senegal, el turisme. Tot i així, repeteixo que el Senegal és un país tranquil, segur i sense massa dificultats amb els turistes i estrangers que viuen i treballen aquí.
Després de dos anys, quins beneficis de la cooperació sobre el terreny has pogut veure?
Nosaltres, els escolapis, tenim com a missió fer arribar l’educació als joves i nens, sobretot a aquells amb una situació més desfavorable. Per tant, els beneficis que jo he vist és que, a través dels nostres projectes, donem diferents possibilitats a nens que sense la nostra presència no les tindrien.
Donem la possibilitat d’anar a l’escola a molts nens i nenes a partir dels 3 anys, quan al Senegal només un 20% dels nens d’aquesta edat van a la guarderia. Donem la possibilitat de lleure, diversió, activitats extraescolars i cultura a joves i nens que podrien passar-se massa hores sense fer res al carrer. Donem la possibilitat a molts joves per formar-se en diferents oficis (fuster, electricista, mecànic...), en el terreny de la formació agrícola, i de la costura. Donem la possibilitat als nens i joves de petits pobles sense escola d’allotjar-se als nostres internats per facilitar-los l’accés a l’escola, i treballem per cada dia poder fer més coses.
Aquesta és la cooperació que jo estic vivint, i per la qual lluito cada dia, una cooperació que es podria resumir amb el nostre lema d’aquest any, “Avec l’AES, agissons pour l’Education au Sénégal” (Amb l’AES, intervenim per l’educació al Senegal).
