Una família s'allunya de la gespa del parc de Vallparadís durant el Pícnic Jazz; l'home, la dona, la filla adolescent i la filla preadolescent. Deixen enrere el Bosc de les olors —una de les joies del Jardí de les Percepcions— i s'endinsen entre un bosc de canyes de bambú. Primer la filla gran, després la mare, la filla petita i, finalment, el pare. Un per un, fan pipí vora les canyes. A escassos trenta metres desenes de cabines d'urinaris portàtils feien el servei a altres persones que gaudien cívicament de la festa popular del jazz de Terrassa.

Diumenge, durant el Pícnic Jazz, els racons del parc de Vallparadís van esdevenir uns veritables pixadors per a gent que va obviar les desenes d'urinaris portàtils instal·lats per a l'ocasió o que va preferir no fer cua. Un dels punts més conflictius en aquest aspecte va ser ben a prop de l'escenari, a la part posterior. La descuidada col·lecció de canyes de bambú era l'amagatall perfecte per als qui, havent de fer les seves necessitats, optaven per fer-les sense entrar als urinaris habilitats.

L'espai, aparentment allunyat de la multitud, és no obstant a plena vista de les terrasses i dels patis de les cases veïnes. De fet, en un terreny limítrof amb el parc, uns veïns celebraven una calçotada a ritme de jazz; a l'altra banda de la tanca metàl·lica podien observar sense cap censura les actituds incíviques de desenes de persones. Expliquen a LaTorre que van comptabilitzar prop de 150 pixums durant la jornada, especialment a partir de les tres de la tarda. Homes, dones, joves i grans; alguns diverses vegades. A més, infants corrent i jugant —alguns amb canyes acabades d'arrencar del mateix lloc on altres buidaven la bufeta— per allà mateix completaven l'esperpèntica escena.

Aquesta nota negativa del Pícnic Jazz, que va aplegar entre 25.000 i 30.000 persones al parc de Vallparadís segons els organitzadors, no és un fet aïllat. Les multituds acostumen a comportar aquest tipus de conductes, essent un altre exemple habitual de pixums fora de lloc el Jove de Festa Major. Fer-ho a plena llum del dia, però, fa més visible l'incivisme, encara que sigui darrere d'unes canyes o d'uns matolls.

Multitud de públic i de cotxes sobre les voreres

El Pícnic Jazz es va desenvolupar sense cap tipus d'incidents sobre la gespa de Vallparadís. Va ser una festa popular on el bon ambient va anar acompanyat del bon temps després de dos dies de pluja. Fora del parc, però, els problemes van ser per als vianants, especialment els que tenen mobilitat reduïda.

Les voreres dels carrers adjacents al parc, com el del Germà Joaquim, a Can Palet, o el de Vallparadís, al Segle XX, es van veure col·lapsades de cotxes aparcats irregularment. La permissivitat en una jornada festiva va facilitar l'assistència d'alguns i va complicar-ne la d'altres.

A la gespa, els únics problemes es van manifestar en forma de llargues cues, en alguns moments, en els urinaris i en les parades de menjar i begudes. A més, és clar, de la inevitable brutícia que generen les multituds, molt menor a d'altres ocasions.

El dispositiu engegat un cop acabat l'espectacle va deixar l'espai net, els cotxes van marxar i la pluja de l'endemà va rebaixar la concentració de les miccions. El Pícnic Jazz abaixava el teló fins l'any vinent.