Estàtua a l'entrada de l'aeroport de Castellò

La colossal estàtua que dóna la benvinguda als visitants de l'Aeroport de Castelló -visitants, perquè de viatgers encara no n'ha passat ni un- és la perfecta imatge que descriu l'època de les grans inversions en infraestructures que els executius espanyols presidits per José Maria Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van impulsar amb un objectiu clar, garantir una pretesa cohesió territorial com a prioritat en els seus projectes de construcció nacional espanyola, un objectiu polític que passava per sobre de qualsevol consideració de viabilitat econòmica o necessitat d'ús. El resultat, passats els anys de vaques grasses i arribades les magres, és prou conegut per a tothom, aeroports sense avions, línies de TAV deficitàries, autovies infrautilitzades...

Per això mateix, el mateix monument il·lustra la portada de 'La gran bacanal' (Deu i Onze Edicions, 2012), el llibre escrit a quatre mans per l'exconseller de Política Territorial Pere Macias i la periodista i col·laboradora de Nació Digital i de La Torre Gemma Aguilera per aprofundir en tots els ets i uts d'un desfici que va encomanar-se a tots els nivells de la política espanyola durant la primera dècada del segle XXI i que actualment ha deixat un paisatge desolador d'infraestructures inutilitzades i alhora, molt cares de mantenir.

Tota aquesta bogeria constructiva, sostenen els autors, tenia com a objectiu clar “cohesionar el territori des d'una concepció de nació espanyola”, una prioritat que deixava en segon terme “fer infraestructures per a l'ús de la gent”. De fet, aquest 'cafè para todos' aplicat a les infraestructures va portar, segons Macias, a “una perversió de la demanda”, que situava com a prioritari el que la ministra Magdalena Álvarez (PSOE) va definir com “cosir Espanya amb cables d'acer”.

Així mateix, aquesta intenció d'igualar els espanyols al preu que fos i sense tenir en compte les necessitats específiques de cada territori i els seus habitants ni la racionalitat econòmica que tot projecte necessita, segons els autors podria arribar a ser consubstancial al tarannà espanyol, si fem cas del que ja admetia amb posat crític Ortega y Gasset a 'La España invertebrada', on avantposava el que anomenava 'esperit del guerrer' a qualsevol principi de racionalitat.

Aquest jacobinisme infraestructural va portar als ministres de Foment d'aquest període, el popular Francisco Álvarez Cascos (2000-2004) i els socialistes Magdalena Álvarez (2004-2009) i José Blanco (2009-2011) a repetir una gestió bassada en dos eixos fonamentals. Segons apunta Aguilera, aquests eixos éren, en primer lloc "invertir més que el predecessor”, i en segon lloc, “augmentar la dotació econòmica destinada a la Comunitat Autònoma d'origen”.

De fet, segons l'exconseller, es va arribar a “enganyar als ciutadans”, ja que va arribar un moment que “qui no tenia Tren d'alta Velocitat no era ningú”. Així i tot, els autors veuen almenys dos aspectes positius en tota aquesta política desorbitada. El primer, que l'Estat espanyol “és ara més competitiu”, i el segon, que “les empreses constructores s'han diversificat i internacionalitzat”.

Autocrítica catalana

Tot i que el gruix del llibre es dedica a enumerar els excessos a tot l'Estat espanyol, fent esment especial en els aeroports i les línies de TAV, els autors també admeten que a Catalunya hi ha hagut excessos, tot i que en minimitzen la repercussió. Així, Macias assegura que l'aeroport d'Alguaire s'ha d'incloure en el llistat d'infraestructures excessives, tot i que apunta que “el seu cost ha estat deu vegades menys que l'aeroport de Ciudad Real” al temps que hi ha diversos plans per a garantir-ne la viabilitat.

El telefèric Olesa-Esparreguera i algunes estacions de la Línia 9 del Metro de Barcelona -però no la línia en sí- són altres obres catalanes que segons els autors es van fer seguint el moment de bogeria d'inversions sense criteris de racionalitat.