No és la primera vegada que el Terrassa FC passeja pel llindar de la desaparició. Recordo una vegada, als anys vuitanta, en què els últims gestors del club van arribar a dipositar les claus de l'estadi a l'Ajuntament. Tothom ho donava tot per perdut, i no va ser així.

És veritat que el futbol ha estat un maldecap constant per a l'Ajuntament. Tant Pere Navarro com Manuel Royes en deuen estar fins al capdamunt d'assumir responsabilitats que, si s'és estricte, ni tan sols els pertoquen. En aquest sentit, la major part del temps el club ha aportat relativament poc a la promoció de la ciutat; l'estadi ha estat -normalment- buit i els afeccionats al futbol han optat, de forma massiva, per fer els trenta quilòmetres que els separen del Camp Nou abans que veure un partit de la part baixa de Segona B o de l'alta de Tercera.

Però abandonar el club a la seva sort seria un error. També a Terrassa el futbol és l'esport de masses i quan el club ha respost competitivament, la ciutat també ho ha fet. Fa sis anys es van haver d'instal·lar unes grades supletòries a l'Estadi Olímpic per poder encabir els milers d'afeccionats que volien veure l'anada del Terrassa FC-Reial Madrid de la Copa del Rei. I, contràriament al que esperaven alguns malintencionats, el color immensament majoritari a les graderies va ser el vermell, no pas el blanc.

Els afeccionats de fa sis anys hi són -hi som- i les audiències de l'Aterrassa.cat certifiquen, cada cop que en parlem, que el Terrassa FC interessa molt als lectors. Cal fer un esforç de ciutat per recuperar un club que és un dels principals motors de la promoció exterior de Terrassa. En fi, que ningú no doni res per perdut perquè ara tampoc no serà així. I tornarem a veure l'entrenador del Reial Madrid demanant l'hora a l'Estadi Olímpic.