Josep Rull, en Tintín es torna indepe

Josep Rull. Foto: Adrià Costa

El meu avi, que era un home honest i ceballut, assegurava que hi ha dos tipus de persones. En primer terme, les que porten bastó i no són coixes, de les quals no et pots refiar. I en segon lloc, les que porten mocadors de roba i que un cop utilitzats, els pleguen i els desen a la butxaca complint un estricte ritual; és amb aquestes persones gosaries a fer coses més enllà de trivialitats. Aquest seria el cas de Josep Rull i Andreu, un tipus d'interès polític que va néixer a Terrassa un 2 de setembre de 1968, pocs dies després que Leonides Bresnev, un home lleig i comunista, acabés amb la Primavera de Praga.

Rull és el número tres de CDC. De fet, amb Oriol Pujol  imputat per la justícia espanyola, és teòricament el número dos dels convergents. És independentista, però no de nova fornada. El recordo quan estudiava Dret a l'Autònoma i ja ho era. En Rull ho era en aquells temps que, segons Francesc Canosa, els independentistes érem considerats molt per sota del llindar de friki. Era més estrany portar una estelada a la carpeta que assistir a classe de Dret Civil vestit de Darth Vader. Eren temps difícils, vaja, com ara, però amb força menys gent. "Eren temps de resistencialisme", apunta Rull, amb aquell somriure de dependent de merceria que sovint, en política, es troba a faltar.

Rull va entrar en política de jovenet, malgrat el "nen, no t'emboliquis" amb què l'advertia la seva àvia. Ell no en va fer cas i entre el BEI, AENA i Estudiants Nacionalistes, amb Marta Subirà i l'eficient Enric Trias, va entrar el 1986 a la JNC, va acabar a CDC  i el darrer congrés dels convergents a Reus va entronitzar-lo com enginyer en cap del partit, ara per ara, electoralment majoritari a Catalunya.  

Amant d'anar "fer bolos" pel país per evangelitzar sobre la causa sobiranista i per travar complicitats al partit és, per sobre de tot, terrassenc: "La Mola és el meu Anet particular", deixa caure tot recordant que sa mare era filla de Sabadell i que la seva dona, Meritxell, és filla de Cerdanyola. És el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Terrassa on se les tenia amb el Boabdil socialista, Pere Navarro, el de Granada. Ja sap el pa que s'hi dóna. Ell a Terrassa, amb la seva filla no sortiria de Vallparadís qualsevol dissabte a la tarda.

Rull és el menut de tres germans d'una família de botiguers i de fabricants de pues de telers. És advocat, col·legiat 2344, i, a més de diputat, secretari tercer de la Mesa del Parlament i regidor, és un catòlic practicant del Concili Vaticà II. Exerceix la seva fe a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, on escolta les prèdiques de mossèn Josep Rosell, qui li recorda que "Catalunya és un sol poble i que els compromisos han de ser nacionals i socials". Paraula de Déu, amb el vostre esperit.

Tot i el seu catolicisme, no és cap secret que no és portaveu del grup de CiU al Parlament perquè el colíder de la federació, en Josep Antoni Duran i Lleida, no el pot veure ni en pintura. En Rull, enemic de la política declarativa, quan les diu no se les calla; i això en l'estranya democràcia-cristiana oficial catalana no és gaire ben vist. Tant se val, perquè, fins i tot, en Quim Nadal el lloava com a diputat, o en Quim Arrufat, de la CUP, surt en defensa seva i, a sobre, en alemany.

Rull és un tipus perspicaç, desacomplexat, amb un cordialíssim puntet florentí però quan convé de traç gruixut, missa rociera i míting abertzale. Extraordinari diputat, llengua àgil i verb treballat, té una gran virtut i és que amb la cara, paga. Admet que no té ni idea de bricolatge, i aprofita per agrair al seu sogre la feina feta amb el Black and Decker. Tampoc no cuina, només pollastre amb escamarlans. Això diu, però no goso contrastar-ho amb la seva dona, no fos cas que prenguéssim mal.

Recorda La història que en Roc Pons no coneixia, de Jaume Cabré, com la primera novel·la que va llegir. Ara bé, recita amb colpidor accent d'adolescent el primer paràgraf de l'nigualable Mecanoscrit del segon origen. Apassionat de la vida amish no es cansaria de veure "Qué bello es vivir" (It's a Wonderful Life), -els del 68 ho han de dir en espanyol- i recorda "Mazinger Z" com l'heroi televisiu d'infantesa  i "Érase una vez el hombre" dels vespres de dissabte. Escolta Dire Straits, Sade, Els Pets o els Pet Shop Boys, però si li poses California dreaming al cotxe, vol que el viatge sigui interminable.

Ara bé,per sobre de tot, és un "tintinaire" de cap a peus. "Amb ell vaig conèixer el món, un món que la nostra generació, orfe de low-cost, amb prou feina podia conèixer". Xala amb L'afer Tornassol, amb Tintín al Tibet, amb L'Illa negra, amb El cranc de les pinces d'or... i així fins a recitar els 25 títols. De fet, al seu despatx hi té els quadres del reporter que ha marcat generacions i una estelada poc dissimulada. Tintín, al despatx d'en Rull, s'ha tornat indepe. En tot cas, recorda que el traductor al català del còmic, Quim Ventalló, també era de Terrassa.

En Rull somia "sofisticadament en colors". És un polític hàbil, destre i sobretot, audaç, molt audaç. Enraona, que no parla, amb solidesa, tot i que a vegades, abusa de la terminologia política de curset d'escola d'estiu. Les corbates les compra la seva dona. Té un tracte exquisit, una conversa assenyada, un riure suficient i unes mans que s'expressen amb convicció. Cau bé, fins i tot entre els seus. I en això comparteix el mèrit de James Stewart en la seu gran paper de George Bailey a “Que bello es vivir” :"Ningú no és un fracàs si té amics".