El novembre del 2004 va tancar per sempre més Can Revifa, que treballava des del 1984 al carrer Pau Claris número 20 amb la missió de revifar persones i coses.
La història començà amb un vicari de la Sagrada Família, que va descobrir que donar diners a canvi d'una feina era molt més terapèutic i recuperador per a les persones amb problemes socials i econòmics que no pas fer-ho a canvi de res.
Inspirats en Engrunes, un projecte barceloní amb la mateixa vocació, van aixecar la persiana a l’antiga fabrica de Cal Junyent amb l'inestimable col·laboració de Càritas, Serveis Socials de la Maurina i d’uns quants prohoms terrassencs, que van ajudar l'entitat econòmicament en els seus inicis.
Els primers sis mesos van ser molts durs, explica rient un dels principals promotors, en Sebastià Esquerda. Van presentar un projecte a la Generalitat i van aconseguir diners per pagar a sis nois arribats de presons per adequar el local. Un dels problemes era que no es sabien administrar i, per això, van començar a pagar per setmanes, fet que es mantindria durant els 20 anys que va funcionar el local.
Un cop van aconseguir una furgoneta, es van dedicar a buidar cases i tot allò bo que arreplegaven ho portaven al local i, si no pagava la pena, cap a la deixalleria.
Si cobraven o no depenia de la qualitat dels mobles; si se’n quedaven molts per a la botiga, ho feien gratis; si no hi havia res de bo, cobraven per endur-se els objectes a la deixalleria.
Al cap de 20 anys, Can Revifa va arribar a 16.850 domicilis. En Sebastià encara recorda anècdotes relacionades amb cadascun d'ells, com per exemple, la vegada que un invident els va fer buidar una casa on tot era bo. L’Assumpta Tobella, treballadora social de Can Revifa, en recorda d'altres, com la vegada els volien endossar una rentadora sense motor.
Més tard, van començar amb la roba, iniciativa que els va deixar un gust agredolç. A la botiga del carrer Pau Claris va funcionar sempre molt bé, però van provar d’obrir-ne una exclusiva de roba al carrer Pi i Margall i no va funcionar. El basar de mobles sempre va funcionar bé, tant que era rentable tot sol, no necessitava d’ajudes econòmiques de ningú, de fet en van rebre molt poques en els 20 anys d’existència.
Pels qui no hi van entrar mai, era un lloc ple de coses usades a bon preu. El públic era molt heterogeni, des de curiosos i col·leccionistes, fins a parelles joves i no tan joves que buscaven una peça bona, diferent i a molt bon preu.
El tancament va agafar a contrapeu a tothom, però no hi havia remei. El Sebastià Esquerda, un dels pilars del projecte, es va jubilar i a l’Assumpta Tobella li quedava molt poc. Van trucar a totes les portes –fundacions, administracions públiques i capital privat– i ningú es va atrevir a invertir en el projecte: el local era massa vell i quedava poc temps de lloguer, no acomplien les normes de riscos laborals, la llei d’estrangeria no els permetia treballar amb persones sense papers...
Una bona oferta d'una immobiliària, impacient per edificar en els terrenys, va provocar que tanquessin i poder donar el carnet d’atur a tothom. La ciutat es va quedar sense reciclatge de roba, sense un recurs pels més necessitats, sense un servei de recollida i reaprofitament de mobles, sense la màgia d’una botiga diferent, del lloc de les coses impossibles, l’únic on el normal era trobar-se el Quixot en japonès.
La història començà amb un vicari de la Sagrada Família, que va descobrir que donar diners a canvi d'una feina era molt més terapèutic i recuperador per a les persones amb problemes socials i econòmics que no pas fer-ho a canvi de res.
Inspirats en Engrunes, un projecte barceloní amb la mateixa vocació, van aixecar la persiana a l’antiga fabrica de Cal Junyent amb l'inestimable col·laboració de Càritas, Serveis Socials de la Maurina i d’uns quants prohoms terrassencs, que van ajudar l'entitat econòmicament en els seus inicis.
Els primers sis mesos van ser molts durs, explica rient un dels principals promotors, en Sebastià Esquerda. Van presentar un projecte a la Generalitat i van aconseguir diners per pagar a sis nois arribats de presons per adequar el local. Un dels problemes era que no es sabien administrar i, per això, van començar a pagar per setmanes, fet que es mantindria durant els 20 anys que va funcionar el local.
Un cop van aconseguir una furgoneta, es van dedicar a buidar cases i tot allò bo que arreplegaven ho portaven al local i, si no pagava la pena, cap a la deixalleria.
Si cobraven o no depenia de la qualitat dels mobles; si se’n quedaven molts per a la botiga, ho feien gratis; si no hi havia res de bo, cobraven per endur-se els objectes a la deixalleria.
Al cap de 20 anys, Can Revifa va arribar a 16.850 domicilis. En Sebastià encara recorda anècdotes relacionades amb cadascun d'ells, com per exemple, la vegada que un invident els va fer buidar una casa on tot era bo. L’Assumpta Tobella, treballadora social de Can Revifa, en recorda d'altres, com la vegada els volien endossar una rentadora sense motor.
Més tard, van començar amb la roba, iniciativa que els va deixar un gust agredolç. A la botiga del carrer Pau Claris va funcionar sempre molt bé, però van provar d’obrir-ne una exclusiva de roba al carrer Pi i Margall i no va funcionar. El basar de mobles sempre va funcionar bé, tant que era rentable tot sol, no necessitava d’ajudes econòmiques de ningú, de fet en van rebre molt poques en els 20 anys d’existència.
Pels qui no hi van entrar mai, era un lloc ple de coses usades a bon preu. El públic era molt heterogeni, des de curiosos i col·leccionistes, fins a parelles joves i no tan joves que buscaven una peça bona, diferent i a molt bon preu.
El tancament va agafar a contrapeu a tothom, però no hi havia remei. El Sebastià Esquerda, un dels pilars del projecte, es va jubilar i a l’Assumpta Tobella li quedava molt poc. Van trucar a totes les portes –fundacions, administracions públiques i capital privat– i ningú es va atrevir a invertir en el projecte: el local era massa vell i quedava poc temps de lloguer, no acomplien les normes de riscos laborals, la llei d’estrangeria no els permetia treballar amb persones sense papers...
Una bona oferta d'una immobiliària, impacient per edificar en els terrenys, va provocar que tanquessin i poder donar el carnet d’atur a tothom. La ciutat es va quedar sense reciclatge de roba, sense un recurs pels més necessitats, sense un servei de recollida i reaprofitament de mobles, sense la màgia d’una botiga diferent, del lloc de les coses impossibles, l’únic on el normal era trobar-se el Quixot en japonès.
