La crisi econòmica té característiques globals, europees, espanyoles, catalanes i terrassenques. Però qui vol mirar cap un altre cantó i fer com si les coses no anessin amb ell prova d’allunyar les causes de la crisi, mirar molt lluny de casa, per no mirar la seva ciutat, per no veure el seu carrer, tal vegada perquè el que veuria no li agradaria gens, i també perquè en allò que veuria hi trobaria traces de la seva responsabilitat.

No és per casualitat que la crisi que patim tingui unes característiques que la fan molt terrassenca. Terrassa ha patit en major grau que altres localitats properes la desindustrialització i la bombolla immobiliària. Aquí ens vàrem creure amb una pressa fora de mida allò de “que fabriquin ells” referit als xinesos, una variant letal del castís “que inventen ellos”. I de cop, tot una tradició industrial, lligada al tèxtil, però que també abastava una diversitat important de sectors industrials, va quedar arraconada, deslegitimada. Amb el desfici dels nous rics es va descobrir que allò que donava riquesa i diner ràpid –i fàcil– era l’activitat immobiliària, lligada una política urbanística complaent i una aposta per la terciarització de l’economia, oblidant, –ai las–, les bases reals de tot plegat, del valor afegit, latents i potencialment molt positives.

Resultat: un gegant amb peus de fang que ha caigut. Per a Terrassa, a més, s’hi afegeix una vergonyant pèrdua de lideratge en el món financer donada l’alienació de la nostra caixa d’estalvis centenària, que va resistir fins i tot la Guerra Civil, però que no ha pogut resistir aquesta guerra dels despropòsits. I durant tot aquest temps sembla que algú que ha governat a l’Ajuntament; ho sembla.

En aquest context, quins polítics necessitem? Evidentment l’època dels “venedors de fum” s’ha acabat. Professionals del discurs sense contrast amb la realitat, sofistes de bells discursos i de bellíssims principis incontrastables, creadors d’innombrables taules, comissions i sotscomissions, en una lògica estranya i aliena als interessos ciutadans. Dins d’aquesta categoria de venedors de fum hi ha els “cínics” – que saben que menteixen–, i els “angèlics”, aquests darrers investits amb l’aurèola dels justos, lliures de màcula i de defecte.

Tampoc no ens calen “documentalistes”, és a dir, polítics que descriuen la realitat amb una habilitat incontestable, però que se’n desmarquen, incapaços de reconèixer les seves responsabilitats en la configuració d’aquesta realitat, i incapaços de la més mínima autocrítica, per tal de no mostrar debilitat.

El nostre grup polític va presentar en el darrer ple municipal una proposta sobre polígons industrials, emmarcat en la nostra dèria a favor de la reindustrialització. Cal actuar perquè les coses passin, no s’ha d’esperar que passin, per tal d’aixecar-ne acta. Que hi hagi una política de polígons industrials visible a Terrassa és essencial perquè es percebi la tendència per la reindustrialització. No pot ser hores d’ara que hi hagi polígons industrials que no tinguin connexions adequades a Internet. Hi ha qui no sap que és conditio sine qua non per a la implantació d’indústries la possibilitat de connexió a banda ampla. I el més calent, a l’aigüera. I les possibilitats d’inversió municipal, hipotecades.

No pot ser que l’excusa d’avançar conjuntament amb determinats representants econòmics amagui la inacció i la manca de lideratge. Ningú no triarà els nostres polígons si no hi ha una oferta atractiva quant a la comunicació, neteja, connexió, seguretat, i si no es comencen a desenvolupar les noves zones per una possible i previsible manca d’oferta de sòl i naus industrials. Davant d’aquesta necessitat urgent ni venedors de fum ni documentalistes.

Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament de Terrassa