El proppassat 11 d'abril, el Centre Social Catòlic va descobrir una placa. Ni més ni menys que la que dóna el nom de "sala Pere Fainé", al lloc on assaja l'Esbart egarenc. Penso que potser la premsa local no li ha donat la prestància merescuda... És per això que em ve de gust dedicar-li aquest escrit. Gairebé m’hi sento obligat. Sovint ens manca saber "vendre" qualsevol fita. Dic això quan comparo, per exemple, el clamor popular francès en commemorar el centenari del naixement de n'Edith Piaf. Per aquesta regla de tres, Terrassa hauria de copiar-ho i homenatjar la figura d'en Pere Fainé i Pujol (nascut el 31 de març de 1915). De manera clamorosa. No endebades també som justament al mateix centenari...

Amb la diferència que ell fundà l'Esbart Egarenc. Una entitat que ha passejat el nom de la nostra vila per tot arreu de fa cinquanta set anys... Val a dir que aquest il·lustre terrassenc es va comprometre i implicar amb la cultura popular des que assolí la majoria d'edat. Certament, se'm podrà dir que no n'hi ha per tant. Que ja va ésser nomenat "terrassenc de l'any" un llunyà 1978. D'aleshores ençà, però, ha plogut molt. I sempre cal refrescar la memòria històrica. Al setembre, farà set anys que ens digué adéu...

El seu llegat vital i la seva profunda empremta segueixen ben vius. Una bona demostració la trobem en aquest sentit record que li acaba de retre l'entitat de la Fontvella. La meva més sentida enhorabona per la seva decisió. Un esbart dansaire sap mantenir i difondre la dansa tradicional, la tradició cultural i el folklore català. L'egarenc, certament, desenvolupa una tasca impagable en aquest sentit. Bo és reconèixer-ho. Fa ben pocs dies, vàrem poder veure i gaudir les seves colles. Dels més veterans als més menuts. Fou en motiu de la Fira Modernista.

El gran poeta Mossèn Cinto Verdaguer va inventar el nom d' "esbart". Parlem, gairebé, de cent cinquanta anys enrere. Alguns prohoms del món de les lletres --a la comarca d'Osona-- lluitaven per arrelar costums culturals, en sentit ampli. A proposta del poeta de Folgarolas, l'indret dels encontres es batejà com "Esbart de Vic". Arribats a aquest punt, podem llistar un seguit inacabat de peces musicals que tots tenim "in mente". Des de l'hereu Riera, el ball de Sant Ferriol, la dansa de Castellterçol, els balls de gitanes, els de bastons, les jotes tarragonines i tot tipus de sardanes... En paraules d'un altre gran poeta (Joan Maragall), " la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan".

Plenament immersos en el segle XXI, la política del ministre Wert grinyola per tot arreu. S’ha entestat a ficar la banya en allò que fa olor de llengua i tradicions populars catalanes. Per una banda, apujant el percentatge de l’IVA. Per l’altra, intentant-se carregar la immersió lingüística del principat. Això sí, anant a fer-se la foto --al Camp Nou-- en la final de copa de futbol. No m’estranya, gens ni mica, la sonora xiulada a l’himne nacional. Davant d’aquestes provocacions, el record i la tasca d’en Pere Fainé Pujol brilla amb llum pròpia. No va ésser pas un camí de roses. Dins l’entorn de la dictadura franquista, encara es magnifica més. De ben segur que, si fos viu, diria la seva… I posaría cadascú al lloc que li pertoca.

Josep Ballbè