La junta directiva en pes de l’institut Investigador Blanxart ha decidit dimitir. S’entén. Quan hom fa tots els possibles per tal d’oferir un ensenyament de qualitat; quan, a més a més, aquesta tasca es realitza en centres educatius en els quals hi ha factors afegits que provoquen que tot costi una mica més d’esforç, com ara un nombre d’estudiants nouvinguts més elevat que en d’altres escoles o instituts; quan, finalment, aquesta feina sembla que no arribi enlloc ni a ningú perquè a l’hora de dotar-hi majors serveis i recursos, el que passa és que es dona tot el contrari, no ens ha d’estranyar que les forces flaquegin, que l’ennuig faci acte de presència i que algú pugui dir allò de “a prendre vent”...

Se m’acuden un tropell de preguntes que no em puc resistir a fer: quina és la ment privilegiada que va decidir eliminar una línia de les ja previstes a un institut com el Blanxart, amb una entrada tan elevada d’alumnes nouvinguts i, per tant, amb unes necessitats tan específiques, per donar-la a un altre centre?

Si la demanda és tan elevada en ambdós IES, el més normal no seria mantenir la línia en el primer cas -o fins i tot incrementar-hi el nombre de places- i crear-la en el segon?

I se m’acut una tercera pregunta: per què hi ha pares que no volen portar els seus fills al Blanxart? Oh, sí, és clar, la sortida fàcil és titllar-los de tot menys de “guapos” en lloc d’arribar a la conclusió que aquest institut necessita més recursos i ajuda per tal d’arribar a ser atractiu als ulls dels terrassencs.