En la mesura en què es van cremant etapes del procés iniciat pels independentistes, animat per aquells que viuen de la indústria del nacionalisme, acompanyat dels qui es pugen al carro del suposat nou paradigma i amb la complicitat de moltes persones de bona fe, el dret a decidir, com a eufemisme del dret d'autodeterminació, ha calat en la societat catalana. Un dret que no és tal, no existeix un dret natural en política, existeixen les lleis com a marc de convivència fruit de la negociació col·lectiva, això és la democràcia i aquest és el nostre estat de dret, tan legítim i democràtic com el britànic, el belga, el canadenc, el nord-americà, el francès o l'alemany.

El “Pacte terrassenc pel dret a decidir” és, en clau local, la derivada de diferents resolucions aprovades pel parlament de Catalunya a favor del dret d'autodeterminació dels pobles, així com la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. En resum, el pacte apel·la a un concepte de democràcia que passa per alt el context legal i de legitimitat que és precisament el que configura qualsevol sistema democràtic.

Diverses entitats s'han adherit i també persones a títol individual, entre les quals es troben algunes que mereixen ser ressenyades, Manuel Royes (exalcalde del PSC de Terrassa), Jordi Labòria (referent del PSC local) i l'actual alcalde Jordi Ballart. Al meu parer, el que uneix a aquests tres personatges no és la defensa econòmicsentimental d'un supossat dret raptat per malvats espanyols, és la defensa de l'interès comú de seguir governant la ciutat de Terrassa. Si Royes i Labòria mai es van posicionar obertament a favor de les tesis sobiranistes va ser per pur càlcul electoralista, perquè si sempre van pensar en l'autodeterminació de Catalunya és clar que van enganyar. Amb la perspectiva de l'edat, sembla que estan disposats al fet que se'ls recordi pel que veritablement són, i en aquesta dinàmica no pot faltar utilitzar la seva influència perquè l'alcalde no tingui temptacions de trair als que li han donat la vara de comandament de la ciutat i que, a més, tenen els recursos per organitzar-li unes primàries a mida. A tot això, què farà Pere Navarro davant l'agrupació de la seva pròpia ciutat governada per nacionalistes?

El PSC de Terrassa, amb el seu alcalde al capdavant, prefereix donar-li plaer a dos jubilats amb sentiment de culpa que ha definir-se de manera contundent sobre un procés independentista que els aboca al desastre (i a tots). No obstant això, i en bona mesura, el seu electorat tradicional té altres preocupacions i sap que la campanya independentista segresta el veritable debat d'una societat submergida en una crisi econòmica, social i política de primera magnitud.

Javier González

Respoensable de Comunicació de C's de Terrassa