L'independentisme català viu un debat intens sobre si l'hipotètic Estat català hauria de reconèixer el castellà com a llengua oficial o no. Paral·lelament, partits com el PP Català (PPC) i Ciutadans asseguren que a Catalunya hi ha un greu conflicte lingüístic a causa de la immersió a les escoles.

Enmig de totes aquestes discussions, la realitat xoca moltes vegades amb les floritures de despatx. Una bona mostra de la realitat sociolingüística de la Catalunya actual es va poder escoltar dimarts passat a Radio TeleTaxi, en què una oient de Linyola (el Pla d'Urgell) va trucar per demanar una cançó... i la conversa amb el conductor del programa, José Pérez, va acabar derivant en una molt bona píndola sociolingüística.

L'oient explicava que era de Còrdova, però que "porto ja més anys aquí que a Andalusia. I estic contenta! Tinc fills catalans! I els néts!" Tot seguit, Pérez li va preguntar com portava el català, i ella es lamentava: "No. no puc, no m'entra. Tinc el cap fet de ciment armat, jolines! Quina llàstima! No m'entra. Quina ràbia que em fa!"

Tot seguit, descrivia que Linyola és un "poblet de Lleida català, català, català tancat... i que a mi em té aquí tancada. Surto al carrer i sento que diuen 'pa-pa-pa-pa'... i em pregunto: què diran?" L'oient assegurava que té amics "catalans", "i quan parlen els pregunto què han dit, si han parlat de mi o de qui...". "Els meus fills parlen català, però jo sóc cordovesa, sóc més ruca...", es planyia.

La conversa derivava després cap a d'altres temes, com la crisi econòmica. Però l'oient de Linyola ja havia deixat retratada, sense voler-ho, una franja notable de la immigració espanyola a Catalunya dels anys 60. Que, segons sembla, no té cap problema amb el català a l'escola. Però que tampoc no entén cap altra llengua que no sigui el castellà.