Cada quatre anys els veiem amb el millor del seus somriures, amb una amabilitat a vegades un pèl forçada que brolla pels quatre costats, per quatre és multipliquen les promeses, els objectius, les propostes que haurien de fer millors els pobles, les ciutats, la vida d’aquells que hi viuen, que hi vivim…..
 
Quinze dies de marató pels carrers i places. Quinze dies maratonians per convèncer indecisos, per reconfirmar els incondicionals i també per desencantar-los….. Cada quatre anys hi ha eleccions i de partits, fotografies i programes no es pot negar que n’hi ha per remenar i triar.
 
Aquests dies hem vist – en qualsevol poble de Catalunya- com alguns candidats han optat pel porta a porta per entregar en mà el seu programa, però no sempre hi ha hagut sort. Cada casa és un món i darrera la porta mai saps si trobaràs l’amic o l’enemic. I és que ningú ha dit que aconseguir vots fós feina fàcil. També n’hi ha que han preferit un clàssic: el llibret, i ni que sigui de butxaca sempre haurà donat un nou toc a la campanya i finalment aquells que han apostat per formats més austers i amb un sol full han explicat el programa del seu partit pels pròxims quatre anys.
 
Tampoc m’oblido el paper de les tan preuades xarxes socials. La plataforma més ràpida, sense embuts i sovint ni filtres, on un pot opinar com vol, quan vol i des d’on vol. La moda de les xarxes socials entre els polítics s’han convertit en un polvorí d’informació on cada partit amb més o menys encert busca a l’altre costat de l’ordinador un nou votant que sumi suports a la seva candidatura.
 
I aquí no s’ha acabat tot: Amb posat seriós, divertit, interessant, fins i tot  amb aires seductors.. així han estat les fotografies dels candidats i de les llistes de cada partit. N’hem vist de tota mena: asseguts, de peu, sols, en grup, damunt la gespa, caminant… Amb americana, texà, màniga curta o llarga, informals o vestits com capellans. Els fanals de pobles i ciutats s’han forrat durant quinze dies de les imatges dels candidats a alcaldables dels ajuntaments de Catalunya. Ni models d’Hugo Boss, ni Calvin Klein, durant quinze dies els canditats, uns més fotogènics que d’altres, s’han convertit en models improvitzats del mobiliari urbà.
 
Quinze dies d’infart, quinze dies d’ulleres, entrepans i encaixades de mans. Quinze dies on tot el que s’ha dit ha tingut una lògica, un guió. Res ha estat improvisat, Res s’ha deixat a l’atzar… Riscos els justos. Els debats públics, però són una altra cosa. Aquí no hi ha hagut marxa enrera, no hi hagut trampa… Com al camp de batalla, ser un bon estrateg haurà estat la clau perqué diumenge diguin: aquest és el meu candidat.
 
L’endemà, els fanals tornaran a recobrar la seva pròpia vida.