A Lleida diuen que fa fred (no pas tant) i això és una murga, doncs pels barcelonins que faci fred fa de poble. Si un barceloní va de cap de setmana al camp, sospito que es frustra si no es gela. Renunciar a la manta per dormir els resulta una experiència decebedora i incomplerta tan sols equiparable a que faci molta, molta calor. Al món rural li escau temperatura extrema. Doncs bé, a Lleida, ni fa tant fred a l’hivern com a Nova York, Estocolm o Berlin, ni molt menys a l’estiu fa la calor empallegosa i desagradable de, per exemple, Barcelona.
 
El fred, i aquesta és una apreciació tan catalana com espanyola, aquí l’identifiquem amb la misèria i les estretors. El fred són camps glaçats de rostolls fangosos i nens famolencs amb el moc congelat fent cua esperant un got de llet calenta. El fred és postguerra i aspre paisatge castellà. El fred fa de poble i antic. El fred són mals records.
 
En el món anglosaxó és ben bé el contrari. La imatge òptima del confort per un bon home de Wheathampstead és un foc a terra, una butaca de club, una copa de conyac Hine, la finestra tancada i a fora un paisatge nevat. En l’imaginari anglosaxó la calor és allò que s’esdevé al tercer món, fa suar, obliga a fer mil equilibris per no anar mal vestit i, ailàs, s’endú, afortunadament per a ells, als pitjors dels seus conciutadans cap al Mediterrani. Ben tranquils es queden. Mentrestant, la reialesa britànica passa l’estiu a Balmoral. 20ºC  de màxima a l’agost.
 
Fred i calor són criteris subjectius i connotats. La temperatura mitjana a Lleida, segons dades de la Agencia Estatal de Metereologia, va dels  24.9°C al juliol als 5.7°C al gener. Si això és fer fred o calor depèn de cadascú. En termes generals, comparat amb la resta del món, podem dir que a Lleida no fa ni una cosa ni l’altra.

A què ve doncs insistir tant en dir que a Lleida fa fred? Ja ho explicàvem al principi. Dir que a Lleida fa fred equival a dir que és un poble, i no un poble qualsevol, un poble antic i trist. Un lloc incòmode i antipàtic on és millor no anar-hi. Que altres pensin això m’importa un rave, és problema seu. En la seva mentalitat de nou ric hortera prefereixen les xancletes, els mosquits i les samarretes d’anunci de cervesa. Allà ells. Però que siguem els de Lleida els que insistim en el tòpic ho considero totalment inadmissible. És clar que aquí celebrem la boira, per nosaltres aquesta és tan elegant i suggeridora com el jardí nevat de Bedford Falls on els infants juguen a llençar-se boles de neu mentre l’avi fuma pipa amb una manteta sobre els genolls assentat al balanci. A Lleida no fa fred, el fred que fa, en tot cas, i tal com deia el mestre Vallverdú, és sec, saníssim i esbandidor de microbis. A Lleida no fa fred, i si en fa, ens tapem.
 
En el proper article parlaré de distàncies.