Després del referèndum de l’1 d’octubre, els llaços grocs van irrompre a l’espai públic com un dels símbols més visibles de la crisi política catalana. Entre finals de 2017 i 2018, aquells petits gestos de solidaritat amb els presos polítics van convertir places, façanes i carrers en escenaris de disputa ideològica. Allò que havia nascut com una expressió ciutadana va acabar esdevenint un camp de batalla per la visibilitat i el poder simbòlic.

En aquest context, Joana Soto i Mariona Lladonosa analitzen en el seu llibre "El color de la discòrdia" (Manifest Llibres, 2025) com els mitjans de comunicació, els partits i els moviments socials van contribuir a amplificar el conflicte. L’estudi dissecciona la construcció mediàtica del debat, la retòrica sobre la neutralitat institucional i la manera com la confrontació simbòlica va obrir pas a noves formes de polarització. Les autores es pregunten si aquell episodi va significar també un punt d’inflexió en la normalització del discurs de l’extrema dreta i en la seva entrada a l’escena pública. El llibre es presentarà el proper 24 de novembre a partir de les 19h del vespre a la llibreria La Fatal de Lleida. 

Què van ser els llaços grocs?

Van ser un símbol clar de suport polític als presos polítics, perquè representava una forma inicial d’obertura i solidaritat dins del moviment independentista. Amb el temps, això va evolucionar i va generar una mena d’energia col•lectiva, com una força que es reprodueix de manera sistemàtica i constant. Per a nosaltres, el més rellevant no és només el fet en si, sinó el seu valor simbòlic: la manera com aquest símbol s’ha fixat i com ha servit per reivindicar la defensa dels drets democràtics a Catalunya.

Fins aleshores, ningú no havia mirat prou aquest aspecte, però a partir de l’1 d’octubre vam veure clarament com tot això començava a estendre’s d’una manera molt significativa. D’alguna manera, va ser una forma de canalitzar tota aquella energia que l’1 d’octubre havia quedat truncada. També és cert que, en aquell moment, vam adonar-nos del poder organitzatiu i simbòlic que podia tenir aquest moviment, no només dins de l’independentisme, sinó també amb la participació d’altres agents socials i polítics, tant de Catalunya com d’arreu del món, que donaven suport a la defensa dels drets polítics i a la denúncia dels empresonaments i les detencions.

El llibre incardina l’assaig amb la investigació acadèmica. Quin ha estat el seu mètode?

Intentem analitzar com es construeix el relat a través dels mitjans, i com aquest relat evoluciona amb el temps. El que hem fet ha estat és submergir-nos en una anàlisi del discurs periodístic a partir de la lectura i estudi de diverses publicacions. El que descobrim és una clara evolució narrativa: el símbol dels llaços grocs comença essent un gest de solidaritat, però progressivament es transforma en un element de conflicte i confrontació política.

Per fer aquesta anàlisi, vam estudiar sis diaris i totes les notícies que contenien les paraules llaç, llaços, groc o grocs, des de la detenció dels Jordis fins al 31 de desembre del 2018 —és a dir, aproximadament un any i tres mesos. Vam seleccionar mitjans amb perfils ideològics i geogràfics diversos. D’una banda, El Punt Avui i Ara, representants de la premsa catalana, que des del principi assumeixen un paper actiu en la defensa del símbol, fins i tot apareixent amb el llaç groc a la portada o promovent iniciatives com els “sopars grocs”.

En aquests mitjans, el llaç groc es presenta com un símbol de solidaritat i de defensa dels drets humans, desvinculat d’una lectura estrictament independentista: és el símbol de la llibertat, contra l’exili i contra la presó. En canvi, El País i El Mundo no en parlen en aquesta fase inicial; el tema no apareix a les seves pàgines fins més endavant, quan el símbol ja s’ha convertit en un motiu de debat i confrontació.

Finalment, La Vanguardia i El Periódico ocupen una posició més ambigua, més “gris”, podríem dir. Tot i no donar suport al procés independentista, ofereixen un espai de relat més obert i matisat, on s’intenta comprendre el fenomen sense deslegitimar-lo completament. En realitat, és una proposta de lectura que se situa entre l’assaig i l’àmbit acadèmic. L’acadèmia hi aporta una dimensió més assaigística, mentre que la part d’anàlisi dels mitjans té un enfocament més acadèmic i metodològic. Vam revisar què s’havia publicat o analitzat sobre aquesta temàtica, i la veritat és que no hi ha gaire presència d’estudis que abordin aquesta dinàmica.

Ens hem submergit en una anàlisi del discurs periodístic a partir de l'estudi de diverses publicacions i hem descobert una clara evolució narrativa: el símbol dels llaços grocs comença essent un gest de solidaritat, però es transforma en un element de conflicte.

Com aborden aquesta qüestió els diaris publicats a Madrid?

Quan El Mundo comença a parlar específicament dels llaços grocs, és quan apareix aquesta dimensió més conflictiva i de confrontació política que comentaves. Fins llavors, no hi havia una lectura tan polaritzada. El que observem és que els mitjans no són només observadors del conflicte, sinó actors actius en la seva configuració. Aquesta és, de fet, una de les conclusions principals del llibre: els mitjans de comunicació contribueixen directament a construir el marc del conflicte polític. En el cas d’El País i, sobretot, d’El Mundo, veiem com la cobertura se centra en allò que anomenem els microconflictes: petites disputes o episodis de tensió de baixa intensitat. Al principi, la seva atenció recau sobretot en els grups que reclamen retirar els llaços dels espais públics.

És en aquest moment que comença a aparèixer el component més obertament confrontatiu. Les primeres notícies amb aquest to més tens apareixen en fets concrets, com les cavalcades de Reis —crec que la de Mataró n’és un exemple—, on encara no hi havia un xoc físic, però sí un conflicte discursiu. S’hi van convocar concentracions de persones que defensaven els llaços grocs i, alhora, d’altres que se n’oposaven, donant lloc a una mena de campanya simbòlica i mediàtica.

A partir d’aquí, El Mundo comença a donar una cobertura creixent a aquests episodis, i això és especialment rellevant perquè introdueix en el relat públic grups d’extrema dreta que fins aleshores havien estat marginals o pràcticament invisibles en l’escena política i mediàtica. Progressivament, aquests grups passen a formar part del debat públic, legitimats a través de la seva presència en la premsa, sobretot en els mitjans de Madrid.

I tot comença amb Ciutadans.

Sí. Qui obre l’escletxa en el debat públic és Ciutadans. Arriba un moment determinat —i això ho hem pogut comprovar clarament— en què, segons les enquestes, aquest partit comença a experimentar una davallada important en intenció de vot. A partir d’aquell moment, introdueix per primera vegada el tema dels llaços grocs com a eix central del seu discurs.

És aleshores quan s’inicia una campanya molt intensa al voltant d’aquest símbol, amb episodis especialment significatius, com els que afecten espais públics i equipaments, com ara fonts, platges o façanes institucionals. El partit no només denuncia la presència dels llaços, sinó que, en molts casos, els seus membres actuen directament, retirant-los ells mateixos.

Paral•lelament, Ciutadans comença a donar cobertura i assessorament a grups de gent que volen fer el mateix: retirar llaços i altres símbols considerats “partidistes” de l’espai públic. D’aquesta manera s’articula una mena de xarxa cívico-política que converteix aquestes accions en una forma de militància quotidiana. A partir d’aquí, el conflicte s’intensifica.

Comencen a aparèixer els anomenats microconflictes derivats d’aquest posar i treure constant de símbols: des de disputes a les platges fins a incidents amb vehicles o en places públiques. En un principi semblen accions menors, però progressivament esdevenen focus d’atenció mediàtica i política. Tot plegat acaba obrint la porta a una nova narrativa pública: la idea que cal “neutralitzar” l’espai comú i evitar qualsevol expressió simbòlica vinculada a la Generalitat o al moviment independentista.

En aquest sentit, Ciutadans aconsegueix convertir un debat sobre la llibertat d’expressió en un debat sobre la neutralitat institucional, i això els permet recuperar centralitat en el relat polític i mediàtic."

Tot comença amb Ciutadans. Introdueix el tema dels llaços grocs com a eix central del seu discurs quan les enquestes li van malament.

L’extrema dreta es visibilitza amb els llaços grocs?

Sí. El que observem és una certa tolerància i desacomplexament dels grups d’extrema dreta dins del panorama sociopolític català, un fenomen que, amb el temps, s’ha traduït en l’entrada de Vox als governs. No es pot establir una relació directa i automàtica entre aquests episodis i l’ascens electoral del partit, però sí que hi ha una connexió indirecta: aquests moments de visibilització i normalització del discurs extremista actuen com a antecedents que preparen el terreny perquè aquestes formacions guanyin presència institucional. És una mena d’“avançada” que legitima certes formes de discurs i comportament polític.

En el cas català, això s’ha vist clarament a partir de l’1 d’octubre i, més endavant, en episodis vinculats a l’espai públic i als llaços grocs. Tot i ser un conflicte essencialment simbòlic, sense impacte real en l’estructura política del país, va generar episodis de tensió i confrontació molt visibles. Aquests fets van contribuir a crear una sensació d’empara o de suport per part d’alguns sectors —sobretot mediàtics i polítics— que van permetre que aquests grups s’expressessin amb menys complexos i organitzessin accions públiques amb més visibilitat.. Hi ha un moment concret en què aquest partit ofereix a l’espectador un espai determinat de confrontació.

També es produeix una concentració ciutadana, motivada en part per un context de repressió. En aquella concentració, que el partit mateix va promoure, es van viure moments tensos —potser recordarà aquella escena en què un manifestant s’adreça a un càmera de televisió de Telemadrid pensant-se que és de tv3.

A partir d’aquell moment, van començar a aparèixer grups vinculats a l’entorn de la dreta, que Ciutadans contribuïa a convocar conjuntament. El partit va reconèixer que la situació podia escapar del seu control, perquè aquests grups, un cop prenien protagonisme, imposaven una dinàmica pròpia, tancada, sense cap voluntat d’obertura ni d’exposar clarament el seu perfil polític. I, efectivament, quan la situació es desbordava, Ciutadans se’n retirava, com si volgués desvincular-se’n després d’haver obert l’escenari.

La visibilització i normalització del discurs extremista actuen com a antecedents que preparen el terreny perquè aquestes formacions guanyin presència institucional. 

Es va desacomplexar.

Exacte! És evident que el tema de l’auge de l’extrema dreta té un context molt més ampli, però en aquest cas contribueix clarament a un procés de desacomplexament. Va ser un punt d'inflexió. Potser no recordem amb precisió què va passar ahir, o com vam viure determinats moments —com l’1 d’octubre, amb els Jordis ja a la presó—, però sí que en aquell moment hi havia coses que teníem molt clares i que, amb el temps, les dinàmiques socials han anat matisant o transformant. És com un foc latent: el llamp cau, sembla que s’apaga, però continua cremant sota terra i al cap d’un temps torna a aparèixer. Les dinàmiques socials funcionen de manera similar —no són fàcils de detectar ni d’anticipar—, però un cop s’enceta un camí, hi ha una sèrie d’elements que el consoliden i el fan avançar.

Uns anys enrere, aquests grups actuaven amb cert pudor o discreció, però aleshores van entrar de ple en l’arena política, pública i mediàtica. Aquest procés ha normalitzat la seva presència i ha fet que determinats discursos, abans marginals, trobin espai i ressò.

Els mitjans de comunicació hi van ajudar?

Alguns sí. Inicialment, els mitjans progressistes —entre cometes— també van haver de posicionar-se. És un aspecte interessant: per exemple, mentre El Mundo publicava 138 notícies específiques sobre el tema del llaç groc i el seu significat polític, El País només en recollia una vintena —aproximadament entre 15 i 26, segons el període analitzat—, principalment abans i durant l’estiu. Aquesta diferència reflecteix clarament la manera com cada mitjà aborda i contextualitza el debat, i com la cobertura mediàtica contribueix també a construir o limitar el marc interpretatiu d’aquests símbols i moviments.

En aquella època hi va haver un gran debat al voltant de la neutralitat dels espais públics.

Una de les bases del llibre pivota sobre la lluita d’apoderar-se de l’espai públic per fer visible una comunicació o una posició sociopolítica, en aquest cas concreta. La idea de la neutralitat funciona bé perquè apel•la a valors aparentment democràtics —de democràcia liberal— com el manteniment de la pau social o l’ordre públic. En definitiva, el que hi ha al darrere és un conflicte sobre qui controla l’ordre social a Catalunya, sobre qui té l’hegemonia. La neutralitat acaba tenint un ús polític específic: obrir la possibilitat que l’independentisme no pugui formar part de l’exercici polític legítim.

D’una banda, hi ha la concepció que l’espai públic ha de ser un lloc de diàleg polític, on el camp democràtic pugui debatre obertament determinats elements. De l’altra, la idea de neutralitat apel•la a relegar la ideologia a l’àmbit privat, de manera que l’espai públic resti “neutre” de contingut polític. Però aquesta suposada neutralitat és, en realitat, una arma de doble tall: el seu revers és que de neutra no en té res. Allò que defensa la neutralitat és el manteniment de l’statu quo, un discurs hegemònic que, precisament, evita el conflicte i preserva l’ordre establert.

Una altra qüestió interessant que apuntem al llibre és que el relat sobre la neutralitat va evolucionant amb el temps. Inicialment, aquest discurs té una presència forta durant uns mesos, però més endavant muta cap a un altre: el de la fractura social a Catalunya.

És a dir, en el moment en què les dinàmiques es fan més directes, més de confrontació “de tu a tu”, el relat de la neutralitat dona pas a aquesta nova narrativa sobre la divisió social, que, de fet, no és gens nova. A quina conclusió han arribat? Quan reclames la neutralitat, en realitat el que estàs reclamant és que el discurs polític o ideològic oposat al teu desaparegui de l’espai públic, mentre que el teu —que és l’hegemònic, el que no incomoda— es mantingui com a norma. No és cert que l’espai públic sigui neutre, perquè, per definició, no pot ser-ho.

L’hegemonia, en aquest cas, recau en el costat unionista. El que reclamaven els unionistes no era un espai públic neutre, sinó un espai on la ideologia contrària no existís ni tingués presència. És evident que cap espai públic és neutre: hi ha conflicte per naturalesa, hi passen coses, hi circulen discursos. Precisament per això, la idea de neutralitat és una expressió de doble fil, una paraula enganyosa.

El que s’estava reclamant, en el fons, era que la ideologia oposada desaparegués per tal que l’hegemonia pròpia pogués continuar intacta. Quan l’hegemonia és teva, es presenta com a neutral; quan no ho és, deixa de semblar-ho. El que es volia era mantenir l’hegemonia existent.

El debat sobre la neutralitat va acabar tenint un ús polític específic: obrir la possibilitat que l’independentisme no pogués formar part de l’exercici polític legítim.

Han trobat casos com el dels llaços grocs a altres països amb conflictivitat política?

Podem trobar alguns referents en casos vinculats als murals d’Irlanda, que també apareixen esmentats al llibre. Hi ha, a més, alguns paral•lelismes amb fenòmens de muralisme als Estats Units, però no existeix gairebé cap anàlisi comparable al que nosaltres fem en aquesta dimensió, treballant amb masses socials que ja coneixem.

Un exemple proper seria el del País Basc, on elements com les banderes generaven també exclusions i tensions dins de certes negociacions, però sense arribar a configurar un debat públic tan marcat com el que es va produir aquí.

Els llaços van sobrepassar els perímetres de l’independentisme?

Pel que fa als llaços grocs, considerem que inicialment van sobrepassar els límits estrictes de l’independentisme. Amb el temps, però, la seva presència es va anar circumscrivint més a aquest àmbit, tot i que sempre ha estat complicat de delimitar del tot. A més, el símbol va acabar adquirint un valor de posicionament social: quan la situació política va començar a normalitzar-se, molts van mantenir el llaç groc com un element d’identitat o coherència personal. Recordo, per exemple, com aquest símbol va aparèixer fins i tot als estadis de futbol.

També es va intentar internacionalitzar el seu significat: figures com Pep Guardiola en van fer ús públicament, com en aquell partit on lluïa el llaç groc i va generar debat. És molt difícil encaixar amb precisió un paral•lelisme tan complex i polièdric, ja que el llaç groc i tot el que l’envolta combinen dimensons polítiques, socials i emocionals que no són fàcilment separables.

Quin paper hi van jugar els comuns en aquest cas?

És difícil per a ells posicionar-se de manera clara, especialment quan el conflicte els interpel•la directament. És a dir, poden sumar-se a la defensa dels drets democràtics i d’altres causes, però alhora es percep una certa incomoditat. En conseqüència, el que intenten és demanar que el llaç groc no monopolitzi exclusivament el debat de lluites paral•leles. Per exemple, es qüestionen on és el llaç lila feminista o el llaç rosa en la lluita contra el càncer de mama.

D’aquesta manera, es veu que no acaben de trobar un espai on poder defensar les seves conviccions i, al mateix temps, participar en un moviment que s’ha convertit en un símbol de solidaritat, drets humans i compromís social. Se’ls percep incòmodes, però alhora compromesos amb la defensa d’aquestes causes. Aquesta ambivalència fa que la seva posició sigui complexa i difícil de definir amb exactitud.

Des d’un punt de vista unionista, oposar-se als llaços grocs era senzill; però en l’àmbit dels comuns, la posició era molt més complexa. No trobaven la manera justa d’abordar la qüestió ni d’articular un discurs que combinés la defensa de la comunitat amb la necessitat de seguretat i convivència. Tot això feia que entressin en un terreny ambigu, amb arguments que sovint acabaven contaminant o desdibuixant altres lluites socials.

Aquest element, de fet, ha quedat molt present com a part del llegat discursiu del període, i continua influint en com es perceben i s’articulen determinades causes avui dia. 

La posició dels comuns va ser molt complexa. No trobaven la manera justa d’abordar la qüestió ni d’articular un discurs que combinés la defensa de la comunitat amb la necessitat de seguretat i convivència. 

Com acaba l’episodi dels llaços grocs?

Els llaços —les tensions, podríem dir— es van dissolent a mesura que el conflicte polític es desplaça o es retira. Quan aquest avança o retrocedeix, també disminueix la seva presència i intensitat. És important marcar aquest context, situar-lo. No es tracta tant de polititzar, sinó d’entendre el canal a través del qual s’expressa.

Cal recordar que durant aquells sis mesos hi havia, per dir-ho així, una qüestió central sobre la taula de debat públic. A poc a poc, el concepte mateix d’aquest conflicte es va anar esgotant, especialment en els espais de discurs i d’extensió social. En aquell moment, el Ministeri seguia molt de prop el que passava a Catalunya, així com les declaracions dels polítics espanyols sobre el tema. A mesura que el conflicte polític es va desescalant i s’acosten les eleccions, el context canvia: el discurs es modula, s’atenua, i fins i tot el marc electoral contribueix a aquest canvi de to i de llenguatge.

En definitiva, tot això no deixa de ser una continuació de l’1 d’octubre en un altre format: una manera de canalitzar aquella energia social i, alhora, de reordenar el paràmetre polític general que en va derivar.