Al voltant del terme caciquisme existeix molta confusió. Cal dir-ho. En bona mesura el que s’anomena caciquisme és més bé clientelisme, amiguisme, nepotisme o, ras i curt, capitalisme.

El cas és que el caciquisme ve a ser única i exclusivament el sistema social i polític que, arrelat en les estructures i els mecanismes de relació d’arrel feudal, fonamentalment implantats en les zones rurals, van consolidar-se en el segle XIX com una pràctica adreçada a la manipulació de les eleccions. És Lleida actualment una societat caciquista? Doncs, no. És moltes altres coses però caciquista, no. Ho ha estat? En termes generals, tampoc. De fet, històricament, Lleida ha estat una ciutat fonamentalment lliure de senyors. M’explicaré.
 
Lleida, com la resta de terres de la Catalunya Nova, es va repoblar a partir d’oferir als nous ciutadans un seguit de privilegis que feia més atractiu habitar-les. Un d’ells, dels més senyalats, la possibilitat de ser lliures i de desempallegar-se del domini dels Senyors. “I que ni nosaltres, ni cap senyor, ni cap baró, no us farem cap força en les vostres persones ni en les vostres possessions”, diu la Carta Pobla.
 
Aquest fet fou d’una especial transcendència en l’evolució política, social i econòmica d’aquesta nova Catalunya. Els molins d’aquí, per exemple, lliures del control senyorial, podien oferir millors condicions i, per tant, el moldre aquí era més barat. Els pagesos estaven lliures del règim de remença i per tant no eren pagesos vinculats a la terra i sotmesos a mals usos.

Els ciutadans de Lleida, al seu temps, participaven de la vida política local amb marges de llibertat, tot i que minsos, molt superiors als d’altres zones. La mà menor, la que integrava als ciutadans de menys poder econòmic,  es queixava al segle XV mitjançant un  memorial de greuge al rei denunciant els abusos de la mà major. Sembla una contradicció però, en aquells anys, poder queixar-se ja era un privilegi. Des de 1509 fins a la primeria del segle XVIII el càrrec de Paer Quart li corresponia a un pagès  o un menestral. En temps moderns, si més no des del segle XIV,  existia una pràctica que ben bé es podria implantar ara. S’anomenava Purga de Taula i consistia en un judici al que, sistemàticament, se sotmetia als càrrecs públics un cop complert el seu mandat per avaluar la seva tasca.
 
A la ciutat de Lleida existia un clima de llibertat i independència propi dels nous temps que la va veure créixer, empeltat de l’esperit preerasmista i humanista que s’albirava en el segle XIV.  Francesc Eximenis, gironí format a Oxford i París (i no admès a la Universitat de Lleida per no estar suficientment preparat) va deixar escrit  “com la llibertat sia una de les principals excel·lències que sien en els homes francs e la servitud sia per les lleis comparada a mort”.
 
Aquest esperit ha romàs en la ciutat i es manifesta en aspectes evidents i subtils. El lideratge internacional en el sector agrari, fonamentat en pràctiques que venen d’antic, actualitzat als anys 20 del segle passat i que esclata en la segona meitat del segle gràcies a la iniciativa particular de la petita pagesia propietària, no hagués estat possible sense aquest esperit emprenedor propi de qui es reconeix amo del seu propi destí.
 
L’excentricitat i el lliurepensament lleidatà no és fruit d’un suposat esperit silvestre i pocasolta i sí, en canvi, de l’alliberament implícit pel fet de ser ciutadans lliures d’una ciutat sense senyors. La “creativitat política” que ha fet de Lleida el planter de notables polítics atípics (del noi del Sucre a Humbert Torres), no és pas conseqüència del candor del bon salvatge si no de certa pulsió individualista (a voltes llibertària, a voltes carlina), fornida en segles d’autosuficiència i d’individualisme fundacional.
 
Els ciutadans i ciutadanes de Lleida mai han estat sotmesos ni serfs. A Lleida no hi ha hagut caciquisme. El que ha existit aquí, i encara existeix, és classisme, nepotisme, amiguisme i abús, com a tot arreu. El capitalisme té aquestes coses.
 
Una vegada més, insistir malèvolament en el caràcter essencial del caciquisme lleidatà forma part del tòpic rural  al que es vol lligar la ciutat. A aquesta perversa i interessada estratègia de menysteniment i empetitament de la condició de ciutadà lleidatà. És un truc per mirar de semblar el que no és i fer-ho creure.
 
Alguns dels que menen la ciutat voldrien ser senyors plenipotenciaris amb capacitat per disposar de les persones. Alguns fins i tot no poden evitar caure en tics antics intentant comprar voluntats i atemorint funcionaris. Com si el poder fos seu i fos infal·lible. Voldrien ser cacics i que així els veiéssim... però no ho són.
 
En el proper article parlarem de la postguerra.