Manuel Irurita Almandoz, catòlic d’ofici i vocació, reaccionari, integrista i anticatalà, bisbe de Lleida fins al 1930  i després de Barcelona.

Miquel Serra, empresari lleidatà, estrambòtic, creatiu i fora mida, propietari de l’Anís Infernal “lo mes dolent del món”, puter i amic de la gresca.

El bisbe Irurita vestia de bisbe: sotana, capa i faixa porpra, mitra per cobrir-se el cap (o en el seu defecte solideu), anell pastoral i creu pectoral.

Miquel Serra normalment vestia de paisà, les fonts no en detallen l’estil. És sap però que un dia tingué la pensada de disfressar-se de mossèn. Així el van veure en un prostíbul de Balaguer. Es desconeix si amb les senyores que fumen va fumar o no però es força segur que va beure, i no poc. Anys més tard encara el recordaven sortint de l’establiment abillat de capellà repartint bitllets de 5 pessetes entre la canalla com qui reparteix osties.
Tots dos vestien de religiós i tots dos van tenir la dissort d’entrepussar amb els anarquistes. En plena guerra civil unir una sotana i un anarquista era l’equivalent a l’experiment del Mentos i la Cocacola.  Assegurava espetec.

El bisbe Irurita i en Miquel Serra van morir al 1936. D’una o varies bales.
Tots dos tenen un carrer dedicat a la seva persona en la bonica i consagrada ciutat de Lleida.
 
Lleida ha tingut molt mala sort amb els setges i les batalles. Mira que hi ha llocs al món i malgrat tot els soldats s’obstinen en coincidir aquí. Un cop coincidits els militars fan el que els hi correspon, matar-se uns als altres, endur-se pel davant uns quants veïns i, de passada, destruir la ciutat. L’any 50a.c. Pompeu i Juli Cesar s’esbatussaren al Puig-Bordell.  L’any 800 Lleida (Larida) era governada per Amrus al-Leridi ibn Yusud "Amorrós" quan Ludovico Pio (Lluís el Pietós) va considerar que no s’ho mereixia i va decidir adreçar-se cap a la ciutat amb el propòsit d’assetjar-la, saquejar-la i destruir-la, assolint el propòsit amb formidable eficàcia i efímera constància. Tot seguit seguí camí envers l’Aquitania i l’Amrus va recuperar la ciutat. L’any 1413 Jaume II d’Urgell  va atacar Lleida  fracassant en l’escomesa. L’any 1644  durant la guerra dels Segador el comandant portuguès Felip de Silva va liderar el setge i l’atac que va permetre recuperar la ciutat per part de les tropes castellanes. Dos anys més tard, el General Brito, sospitant un contraatac catalano- francès va decidir fortificar-la iniciat el camí envers la militarització de la Seu Vella. La batalla final fou guanyada pels castellans gràcies a la valuosa ajuda  de les tropes del Marqués de Leganés.
 
Pompeu i Juli Cesar, Ludovico Pio, Jaume II, Felip de Silva, el General Brito i el Marqués de Leganés tenen carrer a Lleida.  Amrus al-Leridi ibn Yusud "Amorrós" no.
 
A Lleida hi ha uns 477 carrers dedicats a personatges històrics. D’aquests 114 estan dedicats a persones relacionades amb l’església  catòlica, sants, santes, verges, mossens, rectors, bisbes, cardenals, canonges i papes. Dels 477 carrers tan sols 64 estan dedicats a dones de les quals 28 són santes, verges, mares de Deu, beates o religioses. Com a curiositat us diré que tenim cinc carrers dedicats a dones que es deien Pepita: Pepita Calvet, Pepita Cervera, Pepita Reimundi, Pepita Sagañoles i Pepita Urix. Fa gracia, oi?
 
Tan sols hi ha cinc carrers que recorden a persones que no siguin agnòstiques, atees o d’una confessió religiosa diferent a la catòlica. Els carrers Indívil i Mandoni, Juli Cesar, el Passatge Pompeu i els carrers Yehudi Menuhin i Gandhi.
 
Entre els oficis considerats ens trobem 88 polítics, 44 escriptors, 29 relacionats d’una manera o una altra al món de la ciència, 28 músics, 23 professionals de l’ensenyament, 23 nobles, 21 arquitectes, 19 pintors, 13 militars, 10 empresaris, 6 activistes culturals, 6 enginyers, 6 historiadors, 5 juristes, 4 actors, 1 fotògraf, 1 ballarina, 1 periodista i un grapat que el que això escriu no sap identificar. No hi ha cap carrer dedicat a un pagès o una pagesa i l’únic periodista homenatjat era analfabet. No faré cap comentari al respecte.
 
L’any 2006 ADIGSA va encarregar un estudi als historiadors Jaume Barrull i Marta Sabata sobre la nomenclatura d’origen franquista dels habitatges de la seva propietat. L’estudi consistia en una valoració històrica dels diferents personatges i contextos i en una interesant enquesta als veïns que incloïa la consulta sobre possibles noms alternatius. Un veí dels Blocs Hermanos Recasens Gassió,  carlins de casa bona sentenciats a mort pel primer Tribunal Popular, va proposar que els blocs duguessin el nom d’aquells que, l’any 36 a l’inici de la guerra, els havien afusellat. Malgrat tot el carrer on s’ubiquen els blocs avui encara es denomina Germans Recasens.
 
Haver patit la injustícia i la humiliació i veure que els responsables dels teus mals reben homenatges en la teva pròpia ciutat genera un dolor que imagino difícil de suportar. La lluita per eradicar els noms de franquistes és legítima, necessària i políticament i humana inqüestionable. Establir els llindars de responsabilitat és més complex. És Pius XII, Papa còmplice del nazisme i el franquisme, digne de tenir un carrer? Ho és Ricard Vinyes, soci d’honor l’any 1941, del Caliu Ilerdenc? Ho és Eugeni d’Ors referent intel·lectual del franquisme? Ho és Josep Pla conegut espia i franquista hedonista? I mirant més enllà de les fronteres de l’estat, ho és Artur Mor, ministre de la dictadura argentina de Lanusse?
 
Abans de la guerra el carrer Magdalena es deia de Salvador Seguí, la plaça St. Francesc, plaça de la Llibertat i el carrer el Carmen, carrer de Karl Marx. Amb el nou règim es van modificar els noms. Tots ho fan. Quan hom es fa amb el poder el primer que fa és construir i imposar el seu relat
 
Actualment el relat que emana de la lectura dels noms dels carrers va molt més enllà d’una evident acceptació de l’oligarquia i el fet franquista. Si hom llegeix el nomenclàtor i intenta fer-se una idea del que és Lleida  hi veurà una ciutat d’homes, catòlics, espanyolista, dedicats a la política o amb oficis estretament vinculats a l’administració, amb un pes considerable dels col·lectius professionals amb més capacitat de lobby, amb una visió estreta del món (no hem parlat dels topònims emprats), que accepta els herois de la dissidència amb coqueteria pijo progre però que els amaga en els barris obrers i marginals i amb una evident incomoditat envers la Lleida humil i pagesa que tan sols és assumida quan esdevé pintoresca.
 
Els carrers senyalats en la polèmica no hi són pel fet de ser franquistes. Hi són per representar l’oligarquia de Lleida que tan hàbilment l’alcalde Siurana va mutar de franquista a socialista. El relat no es va modificar en l’essència doncs essencialment el poder el van continuar tenint els mateixos.
 
El repte real, aquell que mereix la pena, és construir un nou relat de la ciutat. No n’hi ha prou en substituir uns noms per uns altres. En molts casos potser fins i tot no és ni necessari fer-ho. El que urgeix de debò és imaginar-nos i explicar una Lleida que ja existeix i que és molt diferent a aquesta. Avui, llegir els noms dels carrers de Lleida és llegir el relat dels vencedors. Dels que van guanyar i van continuar fent-ho i encara ho fan. Algun dia, quan deixen de guanyar els de sempre, tindrem l’oportunitat.
 
Potser aleshores podrem recuperar els noms dels carrers d’una ciutat menystinguda per tants i destruïda pels Felips de Silva, Generals Britos i Marquesos de Leganés i podrem tornar a passejar-nos pels carrer de la Coniaquera, de l’Avimberme, de Bonrepós, o de la Singleria, del Rellotger, d'En Goget, d'Icard, del Guitarreta, d'Assam, de les Cols o de la Pilota. Temps al temps.