"A Lleida no ens cal un pla estratègic de cultura doncs nosaltres ja sabem el que hem de fer"

Antoni Siurana. Finca Prats, 2003.
 
Corria l’any 2003, Antoni Siurana es presentava a la reelecció com alcalde i organitzava un sopar per recollir fons a la Finca Prats de la carretera d’Osca. Entre els assistents es trobava gairebé tothom que era algú a Lleida i molts que ho volien ser. El moment central de la soirée s’esdevenia després de les postres, entre copes i cafès. El candidat es disposava a respondre qualsevol qüestió que se li formulés quan algú li va preguntar si tenia previst fer un pla estratègic de cultura. La resposta va ser la frase que encapçala aquest text: "A Lleida no ens cal un pla estratègic de cultura doncs nosaltres ja sabem el que hem de fer".
 
Potser el 2003 no era l’idoni, però era un bon moment per a fer-lo. No ho sabíem encara però estava a punt d’acabar un dels períodes més efervescents de la vida cultural lleidatana. Durant els vuit anys en què Antoni Llevot havia estat regidor de cultura, havien sorgit infinitat de projectes. El regidor era generós amb gairebé qualsevol iniciativa que se li presentava i sempre trobava la manera de finançar-la. Era una època de vaques grasses i Lleida venia d’un llarg sojorn després del qual tot era benvingut i tot lluïa.

Segons sembla, l’eufòria s’explica pel fet que el PSC d’en Maragall, en constatar la bonhomiosa i insubstancial atonia de la tasca de Frederic Vilà (l’anterior regidor de cultura), li va estirar les orelles al Siurana perquè espavilés i s’hi escarrassés més amb la cultura. Feia temps que s’havia començat a sentir el clam del sector cultural lleidatà. Entristia veure com l’activitat cultural se sustentava només en la iniciativa privada i com municipis molt més petits que Lleida gaudien de programes de cultura infinitament més atractius.  Van haver de parlar els de Barcelona perquè escoltessin aquell clam. Hi ha una mena de polític que atén abans els poderosos de fora que els humils de casa.
 
El llistat de projectes que es van iniciar en aquella època sorprèn i hauria de fer no ja empal·lidir sinó enrojolar els artífexs la realitat actual.  Destaco d’entre aquells projectes (perquè segur que  me’n deixo algun): El 1995 s’inicia la Mostra de Cinema Llatinoamericà, el Premi de poesia Josep Vallverdú, s’inaugura l’Auditori Enric Granados i es convoca la primera edició del Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes. El 1996 neix Cinemàgic, que l’any següent esdevindria l’Animac i és comença a publicar la revista Transversal. El 1997 té lloc la 1a Biennal Leandre Cristòfol i s’obre el Museu Roda Roda. El 1999 apareix l’INCURT i s’inaugura el Teatre de l’Escorxador. El 2000 es convoca el Premi de Projectes d'Arts Escèniques. El 2002 es presenta l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Finalment, l’era Llevot es tanca quan s’obre La Panera, de ben segur el projecte que va ser la nineta dels seus ulls.
I tot això sense planificació, perquè ells ja sabien el que s’havia de fer.
 
Algú podria pensar que, veient quin pa s’hi havia de donar, hagués estat bé fer el Pla Estratègic de Cultura - és a dir, consensuar i endreçar l’estratègia cultural a la ciutat - abans de dur a terme tota aquesta revolució. I seria injust dir que l’Antoni Llevot no ho va intentar. En una de les seves primeres accions com a regidor va convocar un nodrit nombre d’agents culturals amb la voluntat de mirar de treballar plegats. Encara es conserva el reglament d’un no-nat consell de cultura. La iniciativa, però, va fer llufa. Ni el sector era prou consistent ni l’escarransit ecosistema cultural de Lleida estava preparat per a sumar energies. Quan hom s’acostuma a tirar pel dret maldant per la supervivència, costa molt de fer-se càrrec de la dels altres. En tot cas, el que en Llevot plantejava el 1995 no era ben bé un pla estratègic de cultura, era més aviat un “nois, què hem de fer?”.
 
Iniciar l’elaboració de l’esmentat pla el 1995 no hauria estat res d’inaudit. En l’ecosistema socialista del moment, encapçalat per una Barcelona triomfant, el debat sobre la gestió cultural fregava l’estatus de religió civil. L’any 1984 naixia Interacció, el 85 es creava el CERC, el 87 es van iniciar els estudis de Gestió i Polítiques Culturals i el 1995 es va crear Interarts. El Mapa cultural de Sabadell  es va traçar entre els anys 1991-95, el Pla de Biblioteques de Barcelona del 96 al 98, i el Pla Estratègic de Cultura de Barcelona es va presentar el 1999. De manera que no hauria sorprès ningú que a Lleida s’hagués plantejat un procés similar.
 
Ja sabem que no va anar així i que els fets van ser uns altres. Resumint-los: el 1995 infructuosament s’intenta planificar però es fa de manera molt escarransida  i el 2003 s’assumeix que fer-ho és totalment innecessari. La conseqüència va ser que els anys de major desenvolupament cultural de la ciutat es van esdevenir sense un pla. Això sí, al cap de l’Antoni Llevot hi va haver sempre un parell d’idees força: apostar per la creació contemporània i fer-ho sense considerar-ne la recepció. D’en Llevot és la frase “perquè no vagi ningú a veure una exposició no deixaré de fer-la”. Semblava que hi havia diners per a tot quan de fet amb els diners mai ningú no hi pensava; ni en els diners ni en com gestionar-los. N’hi havia fins i tot per a projectes que, així, d’entrada,  podrien semblar incompatibles i inviables. Avui, una bona part d’aquests ja no existeixen o sobreviuen al caire de l’abisme.
 
Cap al final del seu mandat es va donar un cas que sens dubte va provocar que els gestors culturals acabessin de perdre la fe en les virtuts de la planificació. Als voltants del 2002 va sorgir l’oportunitat de presentar-se a una convocatòria promoguda per la UE en el marc d’un programa de recuperacions de centres històrics. El pla consistia a  desenvolupar un eix cultural on es combinessin equipaments adreçats a la creació i l’exhibició i que, pujant pel carrer Cavallers, arribés fins al Mercat del Pla i la Panera. El projecte es va preparar amb l’assessorament d’Interarts però a la fi no es va obtenir el finançament. En fracassar, la iniciativa es va abandonar. Herència de l’intent és, per exemple, l’anomenada “Casa dels Artistes”. Un equipament concebut en la línia de les pepinières culturelles franceses que s’emmirallava en el bo i millor del catàleg de bones pràctiques europees, i que ha acabat sent... el que és. Els gestors municipals van assumir que això de planificar i de cercar el finançament europeu eren romanços.
 
El 2003, quan encara semblava que la festa havia de continuar, hagués estat un altre bon moment, per més que a deshora, per fer un pla estratègic de cultura. Si més no per mirar de posar ordre a tot el que ja s’havia fet.

El que ignoràvem al sopar del 2003 és que en aquelles eleccions l’Antoni Siurana perdria la majoria absoluta, que es veuria obligat a pactar amb l’ERC encapçalada per en Xavier Sáez, i que aquest reclamaria per a si la regidoria de cultura. L’era Llevot s’havia acabat.

Continuarà...