Els quatre anys d’en Xavier Sáez al capdavant de la regidoria de cultura es van bastir sobre dos pilars: la necessitat de gestionar una herència i la voluntat d’emprar la regidoria com una legítima baula en la seva agenda política.   
 
Abans de seguir amb el relat dels fets, però, cal fer una consideració sense la qual res dels que ha succeït tots aquests anys es pot entendre cabdalment. Tots els catalans que hem tingut la sort de gaudir de la brillant sèrie britànica “Sí, ministre” sabem que la tasca de govern pot estar molt condicionada per les fílies i fòbies dels tècnics de la casa. Doncs bé, a Lleida també hem comptat amb el nostre sir Humphrey Appleby, la persona que ha assegurat la continuïtat de determinades polítiques, en molts casos inspirades per ell, i que ha definit i condicionat el clima de treball. Cal tenir present que, pràcticament des del primer dia d’Antoni Siurana com alcalde, hem tingut sis regidors de cultura però un sol cap tècnic. Aquesta circumstància explica en bona mesura tot el que ha passat a la ciutat.
 
Torno a en Xavier Sáez i és de justícia reconèixer, en el seu descàrrec, que una de les seves primeres prioritats fou resoldre el guirigall que havien deixat enrere els anys de la gestió Llevot. L’eufòria d’aquells anys i la manca de control i previsió va deixar com a rastre un seguit d’iniciatives gestionades sense projectes ni contractes, una munió de professionals de la casa que treballaven sense que existís cap mena de relació laboral clara i un notable dèficit econòmic que ja mai més podrien frenar.  Ben cert que alguna cosa va intentar de fer-hi en Sáez i que un bon nombre de treballadors de la casa li deuen la seva situació actual. Del dèficit millor no parlar-ne.
 
Podria semblar que amb en Sáez de regidor el moment era òptim per a fer un pla estratègic. Que tenia en les seves mans l’oportunitat d’endegar un procés de debat i reflexió que permetés virar les polítiques culturals socialistes. Que, precisament ell, podia fer-ho perquè era d’un altre partit i aquesta iniciativa li brindava l’ocasió de triar una nova manera de fer, més professional i rigorosa. Però tampoc. Prou problemes bullien al seu magí... i no devia haver-hi ningú al seu voltant amb ganes de complicar-se la vida. Els maldecaps de debò, però, arribarien tot just un any després. El 2004 Siurana va marxar a fer de conseller del govern d’en Maragall i a Lleida va aparèixer l’Àngel Ros, alcalde nou amb nou estil i ambicions, amb vehement autosuficiència i, sobretot, amb un cartipàs d’idees pròpies sota la màniga. 
 
Val a dir que el mandat de Xavier Sáez com a regidor va tenir un inici i un final paradoxals. Amb el seu debut, el 2004, la regidoria va esdevenir Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) amb el propòsit de fer de la gestió de la cultura a Lleida més autònoma i independent econòmicament. A les seves acaballes, el 2006, es va anunciar el projecte de la Llotja, una iniciativa concebuda directament des de l’alcaldia que a la llarga suposaria buidar la política cultural d’iniciativa i capacitat econòmica. El 2011, l’IMAC desapareixeria definitivament.
 
Del 2003 al 2007 vam viure en un allegro ma non troppo. La presència del PSC al govern de la Generalitat assegurava el suport econòmic de Barcelona per a consolidar alguns dels projectes claus de la ciutat. L’aposta pel Senglar Rock i la gran inversió realitzada en la celebració de la capitalitat catalana s’expliquen en el marc de la recerca del gran esdeveniment mediàtic. Al marge de  l’ajuntament,  la ciutat anava fent... sempre és així aquí i arreu. La cultura mai no la fa l’administració. Aquesta, com a molt, pot pagar i vetllar per ella. Qui de debò fa la música, el teatre, la literatura, l’art, és la gent... i afortunadament, perquè gràcies a això, amb més o menys recursos, amb més o menys complicitats, la vida cultural de la ciutat va sobreviure.
 
En arribar a les eleccions del 2007, contra tots els pronòstics d’en Xavier Sáez, el PSC va obtenir la majoria absoluta, ERC va deixar de ser necessària per governar, i Montse Parra va passar a ser regidora de Cultura.
 
Continuarà...