Per entendre els anys de la sra. Montse Parra al davant de la regidoria de cultura caldria haver llegit llibres molt gruixuts de psicologia que jo no he llegit. Puc dir però - perquè ho sap tothom i és evident -, que en aquest ajuntament qui mana és l’alcalde i la resta són els que corren per allà. I això ens permet d’afirmar, sense ni faltar a la veritat ni ser descortès, que la sra. Montse Parra és aquella senyora que “corre o camina per la Regidoria de Cultura”. Deixem-ho aquí.
 
En la fantasia política d’Àngel Ros, la baula damunt la qual va pretendre de construir el seu llegat cultural té un nom, La Llotja de Lleida i un cognom menys conegut, El Parc de les Humanitats.
 
L’“America Big Again” d’en Donal Trump té la seva versió lleidatana en les paraules  d’Àngel Ros: “Lleida s’ho mereix”. Així ha estat com hem descobert que a Lleida ens mereixíem un edifici de mudar, temporada d’òpera, gratacels, artistes internacionals, ballet clàssic, la visita dels monarques, Cinecitta i tot el que calgués. Però el concepte dels mereixements revelats i no guanyats té els seus riscos. La Llotja com a buc insígnia va passar a ser la prioritat absoluta i, per tal d’assegurar-ne la supervivència, com la mala herba,  va anar xuclant a poc a poc i irremissiblement tots els nutrients de la ciutat. Primer van ser els continguts, després els recursos, tot seguit  va tocar aprimar o eliminar els  projectes que ja no eren sostenibles i finalment van esgotar la paciència de molts. La Llotja havia de funcionar sí o sí. Estava en joc l’autoestima de l’alcalde. Era el seu projecte i havia de ser un èxit espatarrant.
 
Una inversió tan gran per a un equipament tan fastuós bé hauria merescut un mínim de planificació prèvia, una reflexió sobre l’encaix i les competències. No ja un pla estratègic però si alguna coseta sense grans escarafalls que, per minsa que fos, propiciés una previsió de com es gestionaria l’artefacte. Doncs,  tampoc. La Llotja es va fer amb un pla arquitectònic, evidentment, però mai no va existir ni una proposta prèvia de gestió ni cap mena de reflexió sobre les conseqüències que podria suposar per a la cultura a la ciutat. De fet es va inaugurar sense direcció i sense saber ben bé que s’hi faria. El 2007 hauria estat un bon any per al Pla Estratègic de Cultura però tampoc no es va fer. I va arribar la crisi.
 
Si el projecte de la Llotja ja semblava quimèric d’entrada, la crisi econòmica general ho va acabar de posar de manifest. El que resulta greu del cas és que ningú no es va donar per al·ludit, ningú no va proposar un canvi de timó. Van decidir somriure, donar-se un copet a l’espatlla, esporgar pressupostos atacant les branques més febles, i seguir endavant com si res.
 
Per acabar-ho d’adobar, a les eleccions del 2007 Àngel Ros presentava el seu pla sideral per a la cultura lleidatana: crear el Parc de les Humanitats.  Aquest havia d’incloure un Centre Experimental per a la Producció Audiovisual Multimèdia, Digitalització i Arxiu de Continguts (aka Màgical),  la biblioteca del conjunt de les Universitats Catalanes i un conjunt d’equipaments destinats a ésser un “referent de la  recerca i innovació per al desenvolupament i ampliació del coneixement basat en les humanitats”.
 
L’ajuntament va preparar un projecte esquifit per sol·licitar un crèdit del “Pla Avanza” amb el qual finançar el Màgical i l’hi van acceptar amb la mateixa complaença i arbitrarietat amb què es van acceptar el gruix  d’allò que ha estat anomenat els “parquetazos”. Quinze milions d’euros de préstec que es recuperarien gràcies a tots els projectes audiovisuals que a partir d’aleshores es vindrien a produir a Lleida. Per tal de no estendre’m en laments, us convido a visitar la web del Màgical: www.magical.cat. No cal afegir-hi gaire més.
 
Aquests darrers anys s’han malbaratat els recursos (amb la Llotja i el Màgical s’ha generat un llast etern que, com la pedra de Sísif, caldrà dur al coll durant generacions), s’han desprestigiat els millors projectes de la ciutat que difícilment podran tornar a ser el que eren... I, el que és pitjor, s’ha menystingut l’aportació en la vida cultural de la ciutat de professionals i activistes de tota mena i tots els sectors (de la literatura a les arts plàstiques, al teatre o a la música) que possiblement no tornaran a treballar per a l’ajuntament i que, en molts casos, han optat per marxar de la ciutat o pel discret exili interior.
 
Ara per ara, els principals actors de la política cultural a Lleida es troben ja en els trams finals de les seves vides professionals. No els queda gaire i segurament ho saben. Els seus darrers actes constaten el somort llanguiment de qui sap que ja no té res a fer i no vol sinó evitar-se maldecaps mentre encara sigui al “convent”.
Estem assistint a la crepuscular decadència d’un model que ja és zombie.
 
Els fets, els darrers temps, s’han precipitat d’una manera sorprenent. El 2015 un grup d’ardits actors culturals privats de la ciutat es va organitzar, van constituir la Plataforma d'Entitats Culturals de Lleida i, en unes jornades celebrades el mes març i abril del 2016 van reclamar, ai carai, la creació del Consell Municipal de la Cultura i la redacció d’un pla estratègic de cultura. La proposta fou escoltada i atesa, l’ajuntament la va fer seva i, adreçant-se als promotors els hi van dir “ja us direm alguna cosa”.
 
Començàvem aquesta sèrie d’articles parlant d’un sopar i l’acabarem parlant d’un altre. Aquest va reunir els comensals a Barcelona i hi va assistir un nodrit nombre de grans prohoms i exquisits homenots de la cultura. El bo i millor del país i el nostre alcalde. Els fets que allí es van esdevenir, i que tot seguit exposaré, formen part de l’ambigu territori que s’ubica entre la realitat i la llegenda. Un cop acabat l’àpat, en una rotllana informal de trempats tertulians que, animats per la camaraderia de darrera hora, s’atrevien a dir-s’ho tot, un descarat informat va preguntar-li a l’Àngel Ros què havia succeït amb determinat esdeveniment cultural de Lleida que, malgrat el goig que feia, s’havia deixat de fer.

Sorprès per la impertinència i mancat d’arguments, l’alcalde es va tornar del color que trobem entre el blanc i el verd i no va saber què dir. Ja hem dit abans que els governants de pega són ferotges amb els de casa i cadells  amansits amb els poderosos forans. Amb cara de pomes agres i d’aquell color estrany va tornar cap a casa i, dolgut i ofès, devia exclamar-se en arribar-hi: “Hem de fer alguna cosa!” Com en l’era Siurana, el clam dels de fora ha fet reaccionar l’alcalde.
 
El proppassat 21 de desembre l'ajuntament de Lleida va convocar el concurs per adjudicar a una empresa privada la redacció d'un pla estratègic de cultura per a la ciutat de Lleida i el 28 de desembre es tancava el termini per presentar projectes. Donaven 7 dies per pensar una proposta de solució de problemes que no s’han ni plantejat durant 20 anys.
 
El 1995 no era possible, el 2003 no calia, el 2004 no es donava l’abast i el 2007 ni s’hi va pensar...És  ara un bon moment per fer el Pla Estratègic de Cultura? Respondrem a tan engrescadora pregunta en el proper article.