Catàleg raonat d’oposicions

Ara a portada
Publicat el 24 de març de 2016 a les 00:00
Actualitzat el 24 de març de 2016 a les 00:56
Després d'anys d'observar la vida política municipal des del confort del diari pel matí, la tertúlia per la tarda i el lúdic estirabot; els darrers mesos he gaudit de la joia (no es pot dir d'un altra manera) de ser-ne, d'una manera molt tangencial i intrascendent, moderadament i directa partícip. La meva súbtil pertinènça al Comú de Lleida m'ho ha permès. Mirant per un forat he après alguna cosa. La que avui explicaré crec que val la pena ser compartida.
És sabut que el Comú de Lleida actualment és més bé poca cosa, tan sols dos regidors d'un total de vint-i-set i sent la força menys votada de les presents a la corporació. Som també els més cadells i els més heterodoxs.
Per uns ens esforcem en fer-ho bé, per uns altres cridem més del compte. En tot cas no som res més que la tropa més minça de l'oposició i a aquesta tasca ens hem encomanat per responsabilitat i respecte a les circumstàncies. Ser oposició és una tasca desagraïda. Sense models clars i referents sòlids on agafar-se, practicar-la resulta tan antipàtic com fer d’inspector d’hisenda, sense sou. Els opositors cerquem el nostre lloc al món prenent la ingenuïtat com a punt de partida o apostant pel poder absolut com a fita. Tots donant pals de cec.
Fonamentalment de practicar l’oposició ningú en sap. Uns i altres ens preparem per guanyar i dir la nostra. No desitjar guanyar i presentar-se a uns eleccions no seria una altra cosa que un frau als qui ens voten. Així doncs anem definint de quina manera volem practicar l’oposició a palpentes. Amb un inesperat instint d’entomòleg, i sense ànim de ser exhaustiu ni precís, he cregut poder resumir-les en tres.
La primera és l'opositor impertinent. El que entén que la seva tasca es supervisar i auditar el quefer del govern amb la malvolença d'un redactor de l'As en un entrenament del Barça. Pendent de les falles del sistema per denunciar-ne els defectes. Atent a les trampes, desidies i mals hàbits que perverteixen l'acció gubernamental. Aquests opositors s'infiltren entre documents, procediments i comisions a la recerca dels punts febles per a denunciar-los. L'objectiu dels impertinents no és però desbaratar el sistema. Al que aspiren és a detectar les tares per esmenar-les i enfortir-lo.
El lema que branden és la responsabilitat, la justicia i la confiança en la capacitat de millora. És podria dir que aquest, en el fons, creuen profundament en el mètode doncs entenen que aquest permet fer les coses bé. Són també cautes, no es refien del qui i el com. El sistema pot ser un bon vaixell però els mariners, en el millor dels casos, sapastreixen. Mai ningú invita un impertinent a una festa doncs a la mínima et xafa la guitarra, i has d'anar amb compte, si li dones la mà sempre hi ha el risc de que et solti un moc. Són, diguem-ne, optimistes desconfiats.
Tenim també l'oposició repelent. Segurs i cofois en la seva visió de les coses creuen fermament que poden aportar i fer-se valer. En aquest punt són tan generosos com confiats i orgullosos. Estan disposat a oferir la seva feina i els seus coneixements (generositat) partint del benentés que la seva visió és la correcta (confiança) i tan sòlidacom per tenir la capacitat de convencer a tots els altres (orgull). Són com l'estudiant repelent de la classe, puntual en entregar els deures, saberut com ningú però l'últim en ser escollit per a jugar a futbol. El repelent es resigna a treballar i que això no li comporti cap mena de benefici. Vol ser amic de tots, ningú l'invita a l'aniversari i malgrat tot no defalleix i ho segueix intentant. Secretament, en la seva soledat, somia en que arribarà un dia que se'n riurà de tots. Són, diguem-ne, optimistes confiats.
Finalment tenim l'oposició carronyaire. Aquella que tan sols es cobra la peça quan ja és morta. El seu dia a dia consisteix en planejar altiu i mandrós per les alçades intentant optimitzar energies. Puntualment s'arropenja en una barana, s'estarrufa cofoi i gralla. Tot i trobar-se somnolent i encarcarat requereix dir que és allí, no fos cas que se n'oblidessin d'ell. No te cap intenció de fer que les coses funcionin doncs no hi té res a guanyar. Ha assumit que tot plegat no sirga i que no compensa invertir energies en esforços vàcus. Ell s'esperarà a que l'altre s'equivoqui i en aquell moment mirarà de recollir el que pugui. Són, diguem-ne, pesimistes confiats.
Tots ells són útils i necessaris. Impertinents, repel·lents i carronyaires fan la seva feina. Els adjectivo en negatiu per mers motius de màrqueting.Parlar d'incisius, responsables i pràctics aborreix i fa olor a colònia infantil. Per una altra banda l’opositor és sempre el més feble. Al cap i a la fi és el que no té el poder,i els que toquen el voraviu als poderosos sempre acaben sortint escaldats. Posats a que algú altre ens escometi hostilment amb paraules ultratjoses prefereixo fer-ho jo. La resta, quan arribin, ja faran tard.
Disculpeu un moment, manca encara la coda de l’article.
Em parlat de tres tipus d’oposicions però no de tots, a banda d'aquests en tenim dos més. Per una banda estan als pessimistes desconfiats però aquest ja no es presenten a les eleccions, i finalment manca destacar als opositors ectoplasmàtics esfèrics, aquells que els miris d'on els miris són uns fantasmes. Ni uns ni els altres fan política de debò i no m’entretindré més amb ells.
És sabut que el Comú de Lleida actualment és més bé poca cosa, tan sols dos regidors d'un total de vint-i-set i sent la força menys votada de les presents a la corporació. Som també els més cadells i els més heterodoxs.
Per uns ens esforcem en fer-ho bé, per uns altres cridem més del compte. En tot cas no som res més que la tropa més minça de l'oposició i a aquesta tasca ens hem encomanat per responsabilitat i respecte a les circumstàncies. Ser oposició és una tasca desagraïda. Sense models clars i referents sòlids on agafar-se, practicar-la resulta tan antipàtic com fer d’inspector d’hisenda, sense sou. Els opositors cerquem el nostre lloc al món prenent la ingenuïtat com a punt de partida o apostant pel poder absolut com a fita. Tots donant pals de cec.
Fonamentalment de practicar l’oposició ningú en sap. Uns i altres ens preparem per guanyar i dir la nostra. No desitjar guanyar i presentar-se a uns eleccions no seria una altra cosa que un frau als qui ens voten. Així doncs anem definint de quina manera volem practicar l’oposició a palpentes. Amb un inesperat instint d’entomòleg, i sense ànim de ser exhaustiu ni precís, he cregut poder resumir-les en tres.
La primera és l'opositor impertinent. El que entén que la seva tasca es supervisar i auditar el quefer del govern amb la malvolença d'un redactor de l'As en un entrenament del Barça. Pendent de les falles del sistema per denunciar-ne els defectes. Atent a les trampes, desidies i mals hàbits que perverteixen l'acció gubernamental. Aquests opositors s'infiltren entre documents, procediments i comisions a la recerca dels punts febles per a denunciar-los. L'objectiu dels impertinents no és però desbaratar el sistema. Al que aspiren és a detectar les tares per esmenar-les i enfortir-lo.
El lema que branden és la responsabilitat, la justicia i la confiança en la capacitat de millora. És podria dir que aquest, en el fons, creuen profundament en el mètode doncs entenen que aquest permet fer les coses bé. Són també cautes, no es refien del qui i el com. El sistema pot ser un bon vaixell però els mariners, en el millor dels casos, sapastreixen. Mai ningú invita un impertinent a una festa doncs a la mínima et xafa la guitarra, i has d'anar amb compte, si li dones la mà sempre hi ha el risc de que et solti un moc. Són, diguem-ne, optimistes desconfiats.
Tenim també l'oposició repelent. Segurs i cofois en la seva visió de les coses creuen fermament que poden aportar i fer-se valer. En aquest punt són tan generosos com confiats i orgullosos. Estan disposat a oferir la seva feina i els seus coneixements (generositat) partint del benentés que la seva visió és la correcta (confiança) i tan sòlidacom per tenir la capacitat de convencer a tots els altres (orgull). Són com l'estudiant repelent de la classe, puntual en entregar els deures, saberut com ningú però l'últim en ser escollit per a jugar a futbol. El repelent es resigna a treballar i que això no li comporti cap mena de benefici. Vol ser amic de tots, ningú l'invita a l'aniversari i malgrat tot no defalleix i ho segueix intentant. Secretament, en la seva soledat, somia en que arribarà un dia que se'n riurà de tots. Són, diguem-ne, optimistes confiats.
Finalment tenim l'oposició carronyaire. Aquella que tan sols es cobra la peça quan ja és morta. El seu dia a dia consisteix en planejar altiu i mandrós per les alçades intentant optimitzar energies. Puntualment s'arropenja en una barana, s'estarrufa cofoi i gralla. Tot i trobar-se somnolent i encarcarat requereix dir que és allí, no fos cas que se n'oblidessin d'ell. No te cap intenció de fer que les coses funcionin doncs no hi té res a guanyar. Ha assumit que tot plegat no sirga i que no compensa invertir energies en esforços vàcus. Ell s'esperarà a que l'altre s'equivoqui i en aquell moment mirarà de recollir el que pugui. Són, diguem-ne, pesimistes confiats.
Tots ells són útils i necessaris. Impertinents, repel·lents i carronyaires fan la seva feina. Els adjectivo en negatiu per mers motius de màrqueting.Parlar d'incisius, responsables i pràctics aborreix i fa olor a colònia infantil. Per una altra banda l’opositor és sempre el més feble. Al cap i a la fi és el que no té el poder,i els que toquen el voraviu als poderosos sempre acaben sortint escaldats. Posats a que algú altre ens escometi hostilment amb paraules ultratjoses prefereixo fer-ho jo. La resta, quan arribin, ja faran tard.
Disculpeu un moment, manca encara la coda de l’article.
Em parlat de tres tipus d’oposicions però no de tots, a banda d'aquests en tenim dos més. Per una banda estan als pessimistes desconfiats però aquest ja no es presenten a les eleccions, i finalment manca destacar als opositors ectoplasmàtics esfèrics, aquells que els miris d'on els miris són uns fantasmes. Ni uns ni els altres fan política de debò i no m’entretindré més amb ells.