Si hom agafa l’article "Història d’Espanya" de la wikipedia (versió castellana) trobarà un text on la paraula guerra surt 73 vegades, batalla 12, mort 11 i desastre 2, i en canvi les paraules alegria, amor o pernil de gla, no hi surten ni una de sola. Si tot seguit agafem l’article “Història de Catalunya” de la Vikipedia (versió catalana) trobarà 61 guerres, 8 batalles, 10 morts, 1 desastre i cap alegria, amor o escalivada. 

Fixa’t tu. Queda clar que això de la història, sense ni pernil de gla ni escalivada, és una merda. Evidentment aquest anàlisi no serveix de gran cosa ni té cap base científica. Tanmateix iniciar la meva exposició amb tal escassament subtil i exageradament demagògic  exercici em serveix, si més no, per deixar ben clar que invito a agafar-nos les nostres glorioses històries amb certa prudència estoica.
 
A alguns els hi agrada lloar les virtuts de la monarquia espanyola. Tot són gustos. Per osmosis patriòtica fan d’aquesta lloança a uns particulars un cant a l’excel·lència del col·lectiu i recorden les seves victòries, les aventures polítiques i les subtilitats de la transició amb orgull propi. Talment com si ho haguessin fet ells mateixos. Doncs bé, com en tota valoració, tot rau en l’elecció dels indicadors. Si haguessin triat com a tals l'edat de les reines espanyoles en casar-se  (8 d’elles menors de 15 anys) o la seva relació de parentesc (8 cosines, 2 nebodes) podrien celebrar, amb igual de pertinença històrica, les excel·lències d’una monarquia basada en l’incest i la pederàstia. Com he dit, tot rau en els indicadors.
 
Quelcom similar passa amb les fronteres. Hi ha qui les defensa, fins i tot fins a la mort, argumentant que són realitats sòlides , eternes i imprescindibles. La gent s’atabala, s’estarrufa i s’enalteix en nom d’unes divisions imaginaries.  En molts casos irreals, en molts casos inútils, en molts casos absurdes. El CoutoMixto a Ourense fou independent fins a 1864. doncs ni la corona espanyola ni la portuguesa  eren conscients de que aquell terreny no pertanyia a cap dels dos.

La Faisaienuhartea (Illa dels Faisans) entre Irún i Hendaia, pertany 6 mesos a Espanya i 6 mesos a França.  Kintoa (Quinto Real) a Navarra forma part d’Espanya però està gestionat per França. Als mapes militars portuguesos no dibuixen la frontera d’Olivenza doncs entenen que, malgrat la Guerra de les Taronges (1801), encara no queda ben be clar si Olivenza és Espanya o Portugal. A Llívia, tota ella un cant a desubstancialitat de les fronteres,  recorden la Guerra dels Stops, episodi humil i oblidat de la èpica història bèl·lica pàtria.

Les guerres han estat, al cap i a la fi, el motor per a la definició del gruix de les fronteres existents. En cas de dubte, mata tu més que els altres i teva serà a mà que traci la línia. La Batalla de Ourique (1139) acaba definit la frontera amb Portugal. Arran de la Guerra dels 30 anys(1618-1648) Espanya entrega a França el Rosselló, el Conflent i el Vallespí i en la Pau dels Pirineus (1659) es dibuixa la frontera amb França.

La Guerra de Successió (1701-13) s’acaba amb el Tractat d’Utrecht (1713-15) i suposa l’origen de “la verja” nom amb el qual oficialment l’estat espanyol defineix el que de fet és la frontera amb el Regne Unit a Gibraltar. Les fronteres amb el regne del Marroc són fruit d’una història que mescla la indignitat amb el patetisme i que es clou amb la fi del Protectorat del Marroc al 1956, tenint com a desenllaç la esperpèntica i miserable Guerra d’Ifni del 1957 on 300 espanyols van morir o desaparèixer lluitant ves a saber per què.

El cas de la frontera d’Andorra és considerablement diferent i llarg d’explicar. Fet i fet un batibull diplomàtic i administratiu que tan sols s’explica per que en ell hi són implicats els francesos, la Corona d’Aragó i el Bisbat d’Urgell. Gent aquesta, en general, molt donada a les complexitats.

I tot això tan sols atenent a les fronteres actuals. Les peripècies de la frontera d’Espanya, si estudiem tots els territoris que al llarg dels temps n’han format part, inclouen: derrotes malparides,  compra-vendes , intercanvis i algun que altre descuit. Tot plegat un galimaties extravagant. Tenint tot això present, el fet que un país hagi decidit celebrar la seva jornada nacional tot recordant una derrota i que reclama el dret a definir les fronteres tan sols atenent la voluntat de la ciutadania, resulta d’una tendresa i elegància que emociona.

Feliç Diada a tothom