Benavent de Segrià. Matinada del dimarts 26 d’agost de 2017. Fosca nit. Un escamot de membres del col·lectiu “Amics del Sant Joan d’en Ramón Inglés (ASJRI)”, s’esmunyeixen  pels carrerons i emprant una escala (detall pendent de confirmació), s’enfilen al capdamunt de la portada de l’església per instal·lar l’escultura en pedra dedicada a Sant Joan que havien encarregat, i pagat, a l’artista Inglés. Acaba de néixer l’Art Rural de Guerrilla Catòlic-Popular. El seu lema: “Nosaltres esculpim nosaltres decidim”. El seu crit de guerra: “Si no t’agrada: dos pedres”.

Que ens ha dut aquí? Expliquem-ho. A Benavent de Segrià tenen un temple del S.XVIII com tants pobles de la comarca. No és res de l’altre món però és la seva església i se l’estimen. Aquesta, damunt de la portada, té una capelleta on hi havia un sant però ara és buida. El Sant va desaparèixer durant la darrera guerra. Els anys han passat i malgrat les Polítiques Culturals i el molt Respecte al Patrimoni de Tots Plegats la capelleta ha seguit diàfana sense que ningú atengués el desig del feligresos i feligreses d’omplir el forat. Farts d’esperar que altri assumís la tasca aquest han tirat pel dret encarregant l’obra a un artista local pagant-la de la seva butxaca.

La peça resultant és ingènua, intuïtiva i desacomplexada. Fugint de convencionalismes tècnics i aliena als discursos de la modernitat la peça ancora la seva autenticitat en una genuïna recerca de les arrels populars i l’expressió sincera. Hom, com historiador de l’art, hi pot veure lligams tant amb les pintures de Sant Quirce de Pedret com en els treballs de Georges Rouault. Ara bé, com a passejant a qui li plau donar tombs pel país, el que primer li ve al cap és el deliciós jardí que el lisèrgic i feliç Peter ha conreat a La Pobla de Benifassà. El Sant Joan d’en Ramón Inglés no és una obra mestra, ni falta que fa, si és però un treball que s’insereix en una tradició i que comparteix amb altres uns criteris i motivacions. Tan és així que aquesta manera de fer té fins i tot un nom: Art Brut.

Aquesta mona, com qualsevol altra, també es pot vestir de seda però el Bisbat tan sols veu la mona. Al Bisbat i als experts l’escultura no els hi agrada i han negat l’autorització per instal·lar-la. Han enviat al sant Joan al Salon des Refusés. Com a bona mostra d’Entartete Kunst  l’escultura mereix ser descartada, ignorada i, si molt em colles, emblanquinada amb cal. La raó de l’Acadèmia engendra monstres.

La resposta dels veïns ha estat però deliciosa. L’assalt nocturn que han dut a terme, ben bé digne d’un Banksy, ha conduit la situació a un altre nivell. A un nivell situacionista. Si no m’autoritzes a fer-ho tiro pel dret. Do it Yourself.  Aquest era el gest just que s’esqueia per posar el punt sobres les is i generar una querella artística com feia temps que no es vivia a Lleida.

Tenen els veïns dret a instal·lar-la? Ha d’existir una institució que vetlli per la qualitat i que censuri l’espontaneïtat del pobre poble? Qui paga ja no mana? És l’acció clandestina més eficient que el procediment administratiu pertinent? Tot s’hi val?
Ves a saber. El gust popular ha generat desficis com l’escultura de la Sagrada Família. El criteri de qualitat de l’acadèmia ha manllevat a aquest país de bona part del seu art medieval destruït o malvenut. Des d’una perspectiva històrica el criteri de la qualitat (el criteri del criteri) sempre ha resultat ser més aviat ineficient. Suggereixo  buscar-ne un altre.

Tot plegat fascinant.
P.D. ERC ha proposat que s’empri la imatge del sant Joan de Benavent per fer souvenirs, clauers, arracades, pins, xapes, dolços.... Dubuffet i Warhol brinden per Benavent.