La meua mare, quan jo era petita, em feia acompanyar-la a la perruqueria del barri. Ella n’era, de perruquera, però amb sis criatures per pujar –jo la darrera- va haver de deixar el negoci i s’arreglava els cabells ella mateixa. De tant en tant, però, anàvem les dues a la perruquera del barri i mentre l’arreglava, jo m’asseia al costat d’un assecador en forma d’ou enorme on es quedaven adormides les padrines i llegia les revistes de la premsa rosa de l’època. Ara que hi penso, aquest tipus de publicació no ha canviat tant: els Hola, els Lecturas, els Pronto, els Diez Minutos s’apilaven en anàrquica disposició. Aquelles estones eren, per a mi, el paradís. Observava dones amb rulons, pinces i malles al cap parlant de coses ‘de grans’. Després de sentir un: ‘aquesta és la petita? Que gran està!’ i rebre algun petó marcant-me de pintallavis vermell la galta, m’oblidaven enmig de converses i rialles.
Era el meu moment. Prenia un Pronto i buscava amb fruïció una secció titulada: Qué hubiera sido de mi vida si... on algú -normalment una dona- explicava com suposava que li hagués canviat la sort si en un moment donat hagués pres una decisió en lloc d’una altra, hagués decidit continuar amb una relació amorosa o l’hagués trencat, o comprat un dècim de loteria que va resultar premiat havent tingut ocasió. Gairebé sempre eren circumstàncies sentimentals. I els supòsits que plantejaven tenien un final molt més feliç que en la realitat. La meua ment, que encara no havia arribat a l’adolescència, imaginava altres finals hipotètics, versemblants o fantàstics, tràgics o dolços, que em feien anhelar i alhora témer el complicat món dels adults.
Molt més tard, ja a la universitat, vaig aprendre que, en termes històrics, a aquest tipus de supòsits imaginaris s’anomena ‘ucronia’. Els Ambaixadors, un magnífic llibre d’Albert Villaró es basa en una ucronia: què hagués passat si l’octubre del 1934 Catalunya hagués esdevingut una república independent. Els Ambaixadors és una novel·la de ficció, és clar. Perquè és una invenció d’allò que no va ser.
Aquesta setmana, un altre escriptor i historiador, Jaume Clotet, plantejava una ucronia, en una entrevista: com estaríem ara si Pau Claris se n’hagués sortit i Catalunya no hagués perdut la part francesa i hagués esdevingut la segona república europea després de Suïssa. Portaríem quatre segles d’independència. El llibre de Clotet esmenta, com diu el seu títol, els 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya. Cadascun d’ells pot ser objecte d’una ucronia: com estaríem ara si Catalunya no fos, geogràficament, un país de pas forçós de fluxos migratoris? Com seria ara Mallorca si Jaume I no hagués decidit d’envair-la durant un banquet? I si Barcelona no hagués caigut en mans borbòniques el 1714? I si la Mancomunitat hagués continuat? I si l’Estatut del 2010 no hagués estat tombat? I, si ens posem futuristes, com estaríem ara si no obviessin des de l’estat les manifestacions del poble català del 2012, 2013 i 2014? I si s’hagués pogut celebrat un 9N amb garanties democràtiques? Hi hauria, a hores d’ara, més o menys independentistes, a Catalunya?
En definitiva, sembla tot una barreja de decisions preses amb un alt percentatge d’atzar. Perquè, si el sisè fill dels meus pares hagués estat un XY i no un XX totalment aleatori, s’hagués quedat al carreró de la perruqueria, jugant a futbol amb altres nens, allunyat d’aquelles estúpides revistes per a dones, que plantejaven dubtes absurds i estèrils. O potser no.