Deia el molt il·lustre Francesc Pujols que en termes polítics la dreta catalana era llonganissa i l’esquerra botifarra. Uns crus i els altres cuits, uns secs i els altres grassos. Això ho escrivia temps fa i tota bona metàfora està subjecta al desgast dels dies. Ara, al meu entendre, sense ànims d’ofendre, i molt lluny de voler equiparar-me al filòsof, afirmo que uns i altres tendeixen al chopped. Aquest embotit de nova planta, producte de màrqueting forà, mescla de restes animalístiques, disposat de forma llaminera i atractiva, adreçat a seduir infants, incauts i atrafegats. Astora veure com la política ha esdevingut això, un guirigall de restes ideològiques més capficades en com llueixen que a esmerçar-se a caure bé en les boques i estómacs.

L’afany per protagonitzar titulars, imposar discursos, liderar rànquings i esdevenir trending tòpic arriba a resultar cansí i, això és molt més greu, totalment estèril. Quan una formació política és construeix a partir d’assessors de màrqueting, comunity managers, dissenyadors i assessors de comunicació deixa de fer bé la seva feina. Així els polítics esdevenen actors, pitjor encara, esdevenen titelles adreçats a aixecar la bandera o la cartera amagant la realitat sota falses aparences. Ocultant els seus propòsits practiquen la impostura i qui això fa rep el nom d’impostor.

En pocs mesos del nou Ajuntament de Lleida hem tingut l’ocasió de veure’n de tots colors, discursos buits de contingut, arguments ditiràmbics, accions de cara a la galeria, maniobres de confusió i posturegis varis. Molt soroll, massa soroll. I és cert, la temptació de caure en el joc de les vanitats i les banalitats la patim tots, no n’hi ha d’innocents impol·luts. En tot cas el que hi ha és diferents maneres d’apropar-se a la política. Posats a definir posicions, les antigues esquerra i dreta, els nostrat unionismes i independentismes i el novell autodeterminisme esdevenen termes curts, inexactes i confusos. Si de debò hi ha dues categories precises per a definir com s’entén la tasca política bastaria en discriminar entre aquells que desconfien i aquells que creuen en la ciutadania cabal.

Els uns ho rifen tot en el màrqueting, els altres aposten per fer feina. Els uns volen seduir, els altres volen fer. Els optimistes creiem que, amb temps i criteri, la gent sabrà apreciar que han fet uns i altres. I la gent en té molt de criteri. Tant com per preferir la llonganissa i la botifarra a la farsa del chopped.