Ara que tenim una estona, i que parlar-ne no es veu com un acte electoralista, m’aturaré a enraonar d’un tema que va passar de puntetes. Se’n va parlar en el seu moment, com molt se’n va fer alguna conya, però no recordo que ningú fes esment del drama que intuïa. Som-hi.

Trobar candidat per a la llista de Junts pel Sí a Lleida va ser un cafarnaüm. Es cercaven ciutadans coneguts i reconeguts, homes i dones de confirmada solvència, excel·lents en els seus àmbits i alhora actors protagonistes de la construcció de l’imaginari del país. Aquest era l’objectiu però vet aquí que les elevades ambicions dels artífexs de la criatura van topar amb una evidència dramàtica: a Lleida d’aquests no n’hi ha, si n’hi ha no viuen aquí i si viuen aquí no són reconeguts.

Talment com en una partida del “Qui és qui” on et quedes sense fitxes que tombar, el candidat òptim no existia. I no és que hi manquin bona gent amb talent i senderi, en Josep Maria Forné  és una bellíssima persona i un prudent intel·lectual, més bé s’esdevé que quelcom ha fallat en la construcció i projecció dels lideratges locals.

Lleida és una ciutat feta i deixada estar, periòdicament abandonada, anorreada i despoblada. Erma de sagues, escoles i tradicions, la història de Lleida ha estat sempre un constant començar de nou. En cada crisi ha estat reconquerida per una nova tropa que, considerant-se elit sense ser-ho, sistemàticament acaba governant-la capriciosament com els nens malcriats del Senyor de les Mosques. Autoanomenats i esdevinguts cabdills, líders i sense mèrit, ubiquen el llistó a la seva alçada i fugen del talent que els fa ombra com fuig un covard de l’enemic.

De fet no fugen, el combaten. Envestint amb les armes del milhomes de l’aula menystenen la intel·ligència  que no tenen, ridiculitzen el bon gust que els hi és aliè, s’emmirallen en el criteri dels pamflets de tendències i foragiten tot aquell que posa en risc l’estatus que aleatòriament ells han assolit.

La conseqüència és una ciutat compungida, d’on el talent fuig o s’amaga, incapaç de sostenir qualsevol tipus de debat. On tan sols a un bàndol se li ofereix la gràcia d’expressar-se, i on, finalment, el clima insípid promogut per aquestes elits deficients acaba empeltant el dia a dia de la ciutat i la imatge que de fora es té de la mateixa.

No tot està perdut però. Valents hi ha que s’esforcen en redreçar aquesta situació. Conscients que cal regenerar el debat, que cal que apareguin nous referents, que es despertin els dormits, que tornem a discutir per a no barallar-nos, que calli el soroll i soni la música. Si no és fa, si no ho fan, si no ho fem, poc a poc, la ciutat se’ns farà més petita i el paper de la mateixa en la construcció del país encara més insignificant.

A Barcelona potser encara no els coneixen, a Lleida romanen discrets, però a casa en coneixem i sabem que, aquí i allà, n’hi ha molts més.