Que consti que no vull ser un aixafa guitarres. Res no em faria més feliç que equivocar-me, però des de la derrota del Lleida Esportiu del 5 d’abril amb l’Hèrcules que tinc coll avall que enguany no farem el play-off d’ascens a Segona A. Des d’aquell dia, els resultats que s’han anat acumulant no han fet més que refermar aquest pressentiment que, repetiré tantes vegades com calgui, desitjo que sigui erroni. És ben cert que el Lleida depèn de sí mateix per classificar-se per la fase d’ascens. Si guanya els dos partits que queden –el primer, aquest diumenge contra el Reus, el seu rival directe- el play-off serà un fet. Però dóna pocs motius per l’optimisme veure la relació dels resultats obtinguts en els últims dos mesos, amb cinc derrotes, un empat i una sola victòria.

M’emprenya haver de justificar que sóc del Lleida com el que més simplement pel fet que tinc unes sensacions diferents a les que resulta que s’han de tenir per ser un bon soci. Què voleu que us digui, les dos temporades passades ho veia, tot i que no es va aconseguir fins a l’última jornada. Enguany, no ho veig.

Em costa participar honestament d’aquest sa esperit del #johicrec, però el fet és que #jonohicrec. No vull entrar en qüestions concretes del joc, entre altres coses perquè no he vist prou partits fora de casa per poder parlar amb coneixement de causa. Tampoc no segueixo el dia a dia de l’entitat si no és pel que m’arriba a través dels mitjans de comunicació. Em baso només en les vibracions que em dóna el que veig quan vaig al Camp d’Esports i en l’efecte que l’experiència m’ha ensenyat que tenen les dinàmiques (les bones i les dolentes) quan un equip encara la fase decisiva d’un campionat.

Però com que no vull quedar del tot al marge de les creences de la gent amb qui comparteixo religió, he escrit aquest Credo Blau, que prometo resar cada nit fins al final de la Lliga.
 
Crec en un sol Lleida,
equip totpoderós,
guanyador de la Lliga i del play-off,
de tots els marcadors visibles i invisibles.
 
Crec en un sol Entrenador, Idiaquez,
Fill unigènit dels Esteve.
Míster dels Místers,
Entrenador veritable, nascut del Futbol veritable.
El qual per nosaltres, els seguidors del Lleida,
i per la nostra salvació, davallà al Camp d’Esports.
Crucificat per nosaltres
sota el record de Toni Seligrat;
patí i fou qüestionat
i ressucità a la penúltima jornada,
com deien ja les Escriptures.
I se’n pujarà a Segona,
on seurà a la dreta de la banqueta.
I tornarà gloriós a convocar els sans i els lesionats,
i la seva etapa no tindrà fi.
 
Crec en l’Esperit Blau,
que és sempre positiu i que infon vida.
I en un sol Camp d’Esports, ple i entregat.
I espero la resurrecció de l’equip,
l’ascens i la vida eterna a Segona.
Amén