Cap allà l’any 2004, Desmond Morris, antropòleg anglès de certa fama, s’entretenia explorant les claus de la felicitat. En el llibre (TheNature of Happiness) on recollia les seves cabòries afirmava, entre altres coses, que la felicitatrau en la sobtada sensació que s’esdevé quan constatem que hem fet possible que alguna cosa millori. La felicitat, segons ell, no seria res més que un ressort evolutiu que premia aquells que fan prosperar la societat. Fins i tot assolir petites fites en el nostre entorn més íntim ens basta per ser feliços.

Agafant aquest argument a la inversa, també es pot dir que fer quelcom que empitjori el nostre context enlloc de millorar-lo ens aboca a la infelicitat. Fer-ho i adonar-se’n és humanament molt dur i tot sovint insuportable. No acceptar-ho és l’escapatòria dels febles.

Quan hom ignora un error es precipita envers enlloc víctima d’una manera esbiaixada d’entendre l’instint de supervivència. Si els fets són tan evidents que no permeten ser rebatuts i, malgrat tot, som massa fràgils per assumir la falla, podem fer dues coses, o neguem la responsabilitat i busquem altres culpables, o ens envoltem d’aduladors que ens acaronin i amaguem el palter sota la catifa. En els casos de les persones especialment insegures i narcisistes es pot optar per fer totes dues coses. Aquesta és la única manera per a ells de viure en pau. Si és dona el cas que qui s’equivoca té el poder suficient com per fugir de la seva desgràcia farà tot el que estigui en les seves mans per a que així sigui. Ningú vol ser un infeliç.

Des d’una perspectiva exclusivament pràctica i adreçada a assolir objectius, defenso vehementment que cal fer política sense convertir-la en un obstinat esforç per generar infelicitat. Aquesta sinistra capacitat tan sols rau en aquells que tenen el poder per condemnar, humiliar i sotmetre, i rarament aquests dons, per dir-ho d’alguna manera,  estan en mans dels que tenen la raó. Cal trobar, doncs, el camí per superar esvorancs evitant processos que generin desgraciats. Si es desitja que realment constatin i esmenin la falla, cal oferir una oportunitat de redempció als infeliços. Aquest ha de ser, en una posició molt alta en el llistat de prioritats,  un dels reptes de la nova manera de fer política que alguns estimem.

Així doncs, sapigueu que per la meva part proposo: no cercar culpables sense abans acceptar l’error com un fet possible, i procurar, quan es senyali un error, fer l’esforç de trobar una solució. Això sí, invito a denunciar, sense mandra ni contemplacions, tots aquells que el que cometen no són errors si no delictes.

Arribats a aquest punt, i molt pertinentment per no caure en contradicció, m’estalviaré enumerar el llarg llistat de nyaps que s’han fet en la nostra ciutat. Això implicaria proposar solucions i fer-ho allargaria aquest article més enllà del que pertoca. Temps hi haurà.