José-Carlos Mainer, en el seu llibre De postguerra 1951-1990 (1994) ens descriu com la producció cultural a Espanya va conviure amb els fantasmes del passat fins molt després de la mort de Franco. Segons ell, el període que anomenem postguerra s’allargaria molt més enllà d’allò acostumem  a considerar arribant fins als anys 90. No seria fins aquesta data que el pes de la rèmora franquista deixaria de condicionar la producció literària espanyola. Doncs bé, a Lleida, ben bé es pot dir que la postguerra encara no ha acabat.
 
La Lleida de postguerra fou una ciutat trista on tan sols restaren uns pocs perdedors en profund exili interior, i uns guanyadors esdevinguts nou rics. La resta de la població que la repoblà foren o bé funcionaris públics, fonamentalment procedents de la resta d’Espanya que vivien el seu destí a Lleida com un càstig, o bé pagesos dels pobles que fugien de la misèria rural. Els immigrants de la resta d'Espanya (i del món) vingueren més tard.
 
Tot el capital simbòlic de la ciutat de Lleida previ a la guerra es va diluir, de les tradicions populars, als mites locals, a les nissagues familiars. La nova Lleida seria una ciutat acomplexada, desarrelada, indiferent envers el seu patrimoni i amb un constatable autoodi.
 
Fou en aquest moment que es bastiren els dos discursos que han fonamentat l’imaginari local la segona meitat del segle XX. Un és el reflex de la resignació del jornaler dòcil i del funcionari servil del “per Lleida ja està bé”. Una conformació  nascuda de l’estat de xoc, del pànic hereu d’haver vist l’abisme massa a prop, la misèria profunda, la fam de la guerra, els represaliats a les voreres, les morts absurdes i l’aleatorietat del poder polític.
 
L’altre és la falsa-autoestima promoguda per les elits acomplexades i anticatalanes. Uns nou rics sense arrels ni referents. Uns cortesans sense cort amb massa pressa per ser algú i amb massa mandra per merèixer-ho. Aquesta, diguem-ne, ideologia, es concretaria en el que es va anomenar “El Leridanismo”, un matusser intent d’aïllar Lleida del país aspirant a ser cap d’arengada per no voler ser cua de lluç, havent oblidat el que de debò era. Avui, aquesta mena de pensament, encara ben viu, té el seu reflex en la tesi del Ros “Lleida s’ho mereix”, que expressat d’una altra manera es podria resumir en un “si Barcelona ho té, jo també ho vull”. I que és, tal com sona, un pensament infantil, immadur i summament estèril.
 
La torna d’aquesta situació ha estat que, quan ja en la democràcia, s’han disposat de les eines i els recursos per reconstruir el relat local, s’ha girat l’esquena al que fou la Lleida republicana (els vencedors de la guerra encara estan per aquí) i s’ha optat per construir una nova mitologia pastoral, plena de referents xarons, agraris i forans que poc tenen a veure amb el que Lleida és i ha estat. Diguem-ho clar: a la Lleida d’abans de la guerra hi havia tantes bandes de jazz i ritmes moderns com cantants de garrotins.
 
Lleida ha estat una ciutat capital lliure de senyors, allunyada d’altres ciutats que li fessin ombra.  Això va permetre que a Lleida es bastís una societat autosuficient, amb una forta personalitat, amb un imaginari local fascinant, amb un corpus propi de referents humans, amb unes dinàmiques internes consistents i lògiques que, quan els sotracs de la història la van deixar créixer, cristal·litzaren en una ciutat moderna, rica i, a la nostra manera, cosmopolita.
 
Aquest marc va conduir a que els anys 20 i 30 del segle XX a Lleida es visqués una època d’efervescència cívica, econòmica i cultural, tant consistent com la barcelonina, que la guerra civil estroncaria dramàticament.
 
A Lleida urgeix desempallegar-se de les rèmores sinistres i interessades que no l’han deixat créixer i desenvolupar-se, que l’han volguda poruga i petita doncs així els  semblava més fàcil de gestionar, de dominar, d’atemorir. Aquesta Lleida encara de postguerra tan sols ha estat útil per a uns quants i la seva fantasia mediocre s’ha anat allunyant progressivament del que Lleida és i ha estat. Cal que Lleida torni a ser el que és. Cal que els lleidatans i les lleidatanes s’hi tornin a reconèixer i que el relat de la ciutat encaixi amb el que es viu i es sent.
 
Lleida no és un poble, ni una ciutat pagesa, ni aquí fa fred, no està lluny i la societat lleidatana no és ni caciquil ni entotsolada. Lleida és una capital, una ciutat imprescindible i única. Més val que ho recordem. Més val que hi treballem.