Tot plegat va començar al 15M, o potser amb les lluites antiglobalització dels anys 2000-2001, o en el cas de Lleida l'any 1997 amb les mobilitzacions de la Plataforma del 0,7. El fet és que en un moment donat la política en aquest país va començar a girar com una truita. I dic aquest país per simplificar i anar per feina, o potser no respon a la mateixa truita el que va ocórrer amb el moviment Ocupy als EuA?

Mai milers de persones al carrer reclamant els seus drets s'esdevenen sense deixar un pòsit. En un primer moment poder semblar fallides però amb el temps les noves cançons quallen i s'acomoden en el nostre viure. I com una cantarella enganxosa que s'arrapa al magí jo no podem observar el nostre món obviant-les. D'aquelles lluites en resultà un nou marc polític on es posaren sobre la taula lluites menystingudes per les prioritats del sistema. En constatar l'esgotament del model polític sorgit al 78 s'evidenciava alhora l'obsolescència dels partits polítics com a eina útil per a la ciutadania. Tot plegat posant en valor la responsabilitat política dels ciutadans i noves maneres d'implementar les seves inquietuds. Tot això sorgí d'aquelles lluites i tot això restà.

A partir d'aquell moment les reaccions dels agents establerts, sempre preocupats per la seva supervivència,  passaren per diferents fases. La primera fou la condescendència (si voleu fer política presenteu-vos a les eleccions), la segona fou el menyspreu (el que plantegeu és inviable), la tercera fou, i està sent, l'absorció (assumir l'agenda però no el mètode).

I aquí el primer contratemps: Les reclamacions del 15M eren tan referents a l'agenda com al mètode.

Quan és parla d'una nova política el que es reclama va molt més enllà del fet de dur als diferents marcs parlamentaris la urgència d'algunes lluites. El que s'exigeix també és una nova manera de fer. Es demana que es deixi de pensar en els interessos estratègics particulars i es pensi en el bé comú. Substituir la política de combat per la política del debat, de la deliberació. Una nova manera de fer basada en la bona fe.
La política que fins ara s'ha practicat, i la que de fet encara predomina, és aquella que entén la política com una lluita, com una competició on tan sols és guanya o és perd i on empatar s'entén com una renuncia, un jugar malament, una covardia o, fins i tot, una traïció.

En la història d'aquest país el gruix dels acords on diferents faccions arriben a un punt de trobada han patit, amb el temps, d'una evident o soterrada lectura negativa, del "Compromís de Casp" al Tripartit; del "Contubernio de Munich",  als "Pactes de la Moncloa". Tots ells deixaren vencedors i perdedors. Pactar no mola.

Lloats pels "guanyadors" i menystingut o atacats per la resta aquests acords es bastiren empeltats d'un marc de pensament basat en la competició. La lectura que se'n fa dels seus resultats acaba conduint d'esma a un sentiment patètic: Uns es van rendir als altres i, en la guerra, la rendició és la derrota més humiliant.

Aquest marc mental és el que ha reeixit sempre en la política d'aquest país. Ningú està disposat a arribar a acords doncs ningú vol visualitzar-se com el feble. Ningú vol cedir doncs cedir es rendir-se i rendir-se no és d'homes.

Vivim un moment on, més que mai, toca dialogar i arribar a punts de trobada. En una època d'apoderament vertiginós de la ciutadania les estratègies pretèrites no funcionen. El recurs a una marca (partit polític) que simplifica el discurs i a unes cúpules que les lideren és un recurs esgotat. Són massa les sensibilitats i el sistema actual és massa rude per a poder atendre-les sense generar friccions. S'ha acabat l'època de les ideologies de llibre i els lideratges assumits.

Algú dirà que renunciar a la ideologia és d'un relativisme perillós i acomodatici. No ho crec pas, tenir fortaleses no consisteix en agafar-se a un manual d'us sorgit en un temps passat. Si saps el que ets i el que dona la raó de ser, si saps quins són els motius i les lluites que et mantenen unit, sabràs identificar i assumir el camí que ho fa possible. Si et coneixes ets conscient de tot del que et pots despendre. Prescindir és el que, en darrer terme, et fa més fort. Tan sols renuncien els valents. Visualitzem als polítics com sers pujats en una peanya difonent el seu discurs i ara el que convé són homes i dones escoltant, prenent nota i treballant.

El Comú de Lleida va apostar pel consens com a mètode de presa de decisions i, fins al moment actual, mai a estat necessari fer cap votació en els seves Assemblees. Vam apostar per aquest mètode per obligar-nos a escoltar l'altre, per focalitzar-nos en seduir enlloc de en guanyar. Les votacions, en el fons, sempre divideixen.
L'apassionant moment polític actual ha constatat que els acords són imprescindibles i això ha agafat per sorpresa a més d'un. Cada dia contemplem perplexes l'espectacle d'actors polítics que ni saben pactar, ni entenen com es fa, ni assumeixen l'acord com un pas endavant.

El Congrés espanyol i el Parlament català, però també noves formacions polítiques com En Comú Podem (i d'altres que vindran) és construiran a partir del diàleg entre posicions diferents. Podran donar un cop de peu a la llauna i deixar-ho per a més endavant, podran optar per solucions fallides que no responen realment als desitjos de la gent que diuen representar, però tant de bo els diferents actors que participin d'aquest procés entenguin que ni ells són lo importants, ni tenir raó és el repte. 

Salomó va dir a les prostitutes que dividissin l'infant en dues parts per a poder així resoldre el conflicte. Tan sols la que sabia que era més important ser mare que tenir raó és va negar a la mala solució.

P.D. Escrivia el text abans de l'acord JxS-Cup. Bé, s'ha arribat a un acord i això, de totes totes, és una bona notícia. Al segon de produir-se començaren a sorgir els atacs i les incomprensions. Una vegada més la dinàmica de l'acord fa saltar espurnes tòxiques. Caldrà veure ara de quina manera es gestiona tot plegat i caldrà veure com assumeixen les bases les renuncies. Al marge queda l'anàlisi polític i la reflexió sobre si era necessari tant desgast per arribar al cap del carrer.