Ya se que el que concibe idees colosales, ha de sofrir el martirio de la persecución. Antoni Barbosa “Trapa”.  Lleida 1905

Antoni Barbosa el “Trapa”, periodista illetrat i sastre mal girbat, va concebre els pantans dels Noguera i el tren de la Pobla molt abans que ningú altre. Al 1885, exposava la seva visió i l’estupefacta i poca solta tropa local en feu befa. L’any 1913, quan els pantans eren un fet i la seva visió una realitat, s’adreçà a l’enginyer Pearson reclamant participacions a l’empresa. El resultat fou el mateix malgrat que el propòsit fos legítim. Les coses comencen a existir quan algú les imagina.

Som a l’era del relat. La realitat és fugissera i intangible i, davant la foscor dels fets, avui, més que mai, llegim el present en les ombres projectades en el mur dels mitjans. Avui, més que mai, el poder rau en saber menar la història més consistent, més seductora, més emotiva. El poder és del titellaire d’aquell que fa imaginar la història.

El got pot estar mig ple, mig buit, ple del tot o totalment buit. Tot s’hi val. El titellaire sap que tota narració és possible, totes són veritat si algú les escolta. Tot allò que es narra és cert. Tot allò que pot ser narrat és cert.

Lleida, un poble gran, pagès, on regna una climatologia extrema, un indret entotsolat i esquiu a la modernitat amb una economia somorta en mans d’uns cacics d’antic règim. Lleida, com un lloc impassible, aliè al pas del temps. Un indret àrid mai descobert ni civilitzat. O bé el contrari. Lleida, en una lluita constant contra aquests clixés. Una Lleida líder, capital, avantguarda del país, baluard defensiu i sempre digna derrotada.

Tots dos discursos són certs. Hi ha gent que compra l’un i l’altre. Per justificar-los trobareu muntanyes d’arguments. Tots irrebatibles. Si acceptes el relat, ni que tan sols sigui per denunciar-lo i combatre’l, el fas vàlid, li atorgues un lloc, cristal·litza i ocupa. L’Atlàntida existí, la terra és plana, els unicorns existeixen i es passegen pel Dorado.

Lleida ha estat el que ens han explicat. Lleida es dibuixa tal i com ens la pinten. Res és innocent. Qui ens l’ha narrada han estat aquells que han recollit els beneficis del conte. Aquest procés però no és irreversible. Expliquem una altra cosa, imaginem una altra ciutat, visualitzem la realitat que ens agradaria viure, fem putxinel·lis bons sobre el mur de la caverna. No deixem que siguin els altres els que ho facin. Si algú ens acusa de quimèrics i utòpics, de farsants somia-truites, cerquem els arguments que el desbaratin. Si algú ens escolta serà el nostre relat el que esdevindrà cert.

Se’n riuran de nosaltres, faran befa, diran que les coses són com són i no poden ser d’una altra manera. És lògic i legítim que ho facin. Està en joc el poder del titellaire. Sabem però que Lleida és i pot ser diferent. Us ho explicarem. Estigueu al cas dels propers articles on mirarem de dibuixar una altra Lleida. Tan real com la que ens venen. Tan certa com els pantans del Trapa.