Lleida no és un poble. Lleida és una ciutat. Deixant de banda períodes antics, centrant-nos en el moment primigeni medieval d’on brolla la Lleida actual, podem dir que aquesta és una ciutat i que mai ha estat una altra cosa.
 
Quan al 1150 en Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell van concloure que el país que forjaven requeria actuar en l’ampli territori de la plana interior que estaven ocupant van decidir que el que s’esqueia era fer una ciutat i que aquesta fos Lleida.
 
De ciutats n’hi ha que es fan i n’hi ha que ho són. La reina regent María Cristina atorgava el títol de ciutat a Badalona l’any 1867.  El 15 de desembre de 1925 el rei Alfons XIII ho feia amb la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat. Aquestes són poblacions que han crescut i s’han fet ciutat. Lleida ho ha estat sempre.
 
Els humans tenim tendència a agrupar-nos. La companyia d’altres ens fa més eficients i ens facilita la subsistència, és així com neixen els pobles. Un poble és la resposta pràctica a les íntimes i personals necessitats de pervivència. Les ciutats, en canvi, no s’expliquen per elles mateixes, ni per les necessitats de la seva població. Tota ciutat, si més no les ciutats no esdevingudes per raó del seu creixement, és basteixen en relació d’un territori. Quan Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell van determinar que Lleida havia de ser una ciutat no pensaven en els seus habitants, pensaven en el país.
 
El país que en aquell moments es covava requeria d’un pol demogràfic i econòmic, d’un camp base des del qual l’administració pogués actuar i al voltant del qual es poguessin bastir les diferents mecàniques que un govern requereix. Lleida naixia per ser, i seria a partir d’aleshores, pol de comunicacions i d’intercanvi comercial, seu de l’administració i dels seus serveis, far intel·lectual (en la mesura del possible), i gafa imprescindible per cosir el territori i proporcionar-li coherència.
 
Lleida no és pas l’única ciutat de Catalunya però sí que és singular en la seva responsabilitat. La tasca que se l’hi assigna, a Lleida, ho és per un territori especialment extens, de l’Ebre al Pirineu, del límit de les serralades interiors fins a endinsar-se a l’Aragó.
A Lleida li ha correspost ser la ciutat principal per a una extensa part del territori català i això li ha suposat haver d’assumir i entomar cert paper d’alternativa dialèctica a l’estarrufada preponderància de Barcelona. Lleida, de fet, és la única ciutat imprescindible de Catalunya.

La resta, si us fixeu bé, tendeixen a anar aparellades: Reus/Tarragona, Sabadell/Terrassa, Girona/Figueres, Tremp/La Pobla de Segur, Amposta/Tortosa, Tàrrega/Cervera, fins i tot Barcelona/Hospitalet,... Lleida, el més proper que té a una companya de ball és Balaguer i aquesta, malgrat les moltes simpaties que ens desperta, està lluny de ser una alternativa. En cap ciutat del país s’esdevé una connexió i dependència mútua com la existent entre Lleida i Catalunya.
 
Quan la ciutat i el país eren rics i pròspers aquest diàleg s’esdevenia en clau d’equilibri nacional. Fou a Lleida on s’establí la principal Universitat de la Corona d’Aragó i era a Lleida on, per exemple, tot sovint es reunien Les Corts. Aquest fet no era un caprici, era la resposta natural a la realitat d’un ampli territori que mereixia ser atès en la seva complexitat.  La importància de Lleida ho era en bona mesura en relació a la importància del país. Quan les circumstàncies però no han estat propícies, i fa molt temps que no ho són, el paper de Lleida s’ha pansit. La ciutat s’ha empetitit al temps que Catalunya encongia. Fou en aquest moments de feblesa que Lleida optà per defugir la batalla. Conseqüència de la seva menor transcendència fou la seva renúncia a la capitalitat i el lideratge. En moments de crisi Lleida ha renunciat a ser ciutat i s’ha amagat darrera d’una falsa façana de la ruralitat, disfressant-se de poble, reforçant els tòpics de la pagesia i actuant com un ploramiques pidolaire que clama per l’atenció del senyor.
 
J. Vicens i Vives a Notícia de Catalunya deia “La Catalunya-ciutat, preconitzada cap allà als anys 30, era la superació de l’antic pairalisme de porró i barretina, la vera síntesis dels catalans, la definitiva incorporació del pagès a la vida contemporània, la caiguda dels darrers lligams paternalistes i feudals”. Per Vicens i Vives assumir el que comporta la ciutadania era una baula imprescindible envers la modernitat i la prosperitat del país. Doncs bé, potser ha arribat el moment que Lleida torni a assumir el seu paper de ciutat, de ciutat en un territori, de ciutat en un país, i que els seus habitants es tornin a veure com el que de debò són: ciutadans i ciutadanes amos del seu destí i lliures de senyors.
 
Val la pena recordar aquí la Carta de Poblament de Lleida
 
Carta de poblament de Lleida
Sigui conegut per tots els homes que jo, Ramon, comte de Barcelona, i jo, Ermengol, comte d'Urgell, atorguem a vosaltres, tots els pobladors i habitants o residents de la ciutat de Lleida, tant els presents com els futurs, les cases, els patis i les hortes i les finques de tota la ciutat de Lleida, tant la construïda com la destruïda, dins i fora dels murs per tal que la pobleu, que l'habiteu i que hi edifiqueu cases.
 
Us donem també tot el territori de la ciutat de Lleida, ja conreat ja erm, amb tot el seu territori i les seves pertinences, perquè hi tingueu les vostres cases i les vostres heretats en propi franc alou; i podeu donar-les, vendre-les o empenyorar-les a qui voldreu, excepte a cavallers i eclesiàstics.
 
I que ni nosaltres, ni cap senyor, ni cap baró, no us farem cap força en les vostres persones ni en les vostres possessions, ni puguem inculpar-vos sense testimonis legítims, i que no fareu combat contra nosaltres.
 
En el proper article parlaré dels pagesos.