Els pins de Cook, una espècie d’arbre originària de Nova Caledònia, creixen torts. Allí on els trobeu podreu veure que es vinclen en direcció a l’equador. Això s’esdevé arreu, excepte a Nova Caledònia, on creixen rectes. Observant el grau d’inclinació d’aquests arbres podreu observar com de  lluny o a prop es troben de casa seva. Amb alguns espècimens lleidatans passa el mateix, en la mesura que s’allunyen de Lleida, es vinclen.
 
La llunyania és una categoria física, espiritual i sempre bidireccional, és a dir, per a què un lloc estigui lluny ha d’estar lluny d’un altre i tots dos, recíprocament, estan igual de lluny. Llavorsí està tan lluny de Massalcoreig com lluny està Massalcoreig de Llavorsí. Quan el poeta parlava de la ciutat llunyana es devia  a que ell estava lluny i ciutat i persona es trobaven allunyats. Això és així sempre, excepte en un cas, i succeeix a Lleida aquest fet digne de menció: Lleida està lluny de tot,  però tot està a prop de Lleida, ves per on. És a aquest aspecte màgic-geogràfic al que em refereixo quan parlo de la qualitat espiritual de la distància. Com que la gent així ho veu i així ho creu caldrà considerar que és veritat. Parlar de la llunyania de Lleida és equivalent a parlar de centre i perifèria, de comarques i territori. És aquesta mania de construir el relat tan sols des d’un lloc deixant la resta a les vores, i acceptar-ho. Lo greu en aquest cas és acceptar-ho , o fer-li cas, tant se val.
 
El que se’ns escapa però en aquesta apreciació, i no em vull posar torracollons, és que es dona el cas que Lleida, malgrat tot, és una de les ciutats més properes a Barcelona del món mundial. Sí, és cert, a ells potser els agradaria estar més a prop de Nova York o Berlin (ves, a qui no), però que es facin repicar. Lleida els és una ciutat extraordinàriament pròxima, i ara no parlo d’esoterismes, em refereixo exclusivament als quilòmetres. D’aquest fet podem concloure que tenint en compte que Barcelona és una de les ciutats més visitades del món i que el seu aeroport treu fum, (atenció, doncs és en aquest moment que l’argumentari fa un alehop!), caldrà concloure, dic, que Lleida és, en definitiva, un dels llocs més propers de la Terra. Per arribar a on sigui des de Lleida tan sols cal fer 161 km fins l’aeroport (157 per la T2) i agafar un avió.
 
Us explico una anècdota: un cop vaig invitar a uns japonesos a Lleida. Quan em vaig adreçar a ells per agrair-los el fet que fessin tan llarg viatge van mirar-me sorpresos. Lleida és tan lluny de Tokio com Barcelona, em van dir.
 
No obstant, cal assumir i celebrar una realitat històrica, Lleida i Barcelona han estat lluny, gràcies a Déu. Si no fos per aquesta distància, Lleida no existiria, o seria una altra cosa.
 
Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell van encertar a fundar la ciutat de Lleida perquè s’esqueia una ciutat per atendre tota aquesta porció de país que quedava lluny de Barcelona. Si no fos per aquesta distància Lleida seria Granollers, Martorell o Rubí. No sé pas vosaltres, jo prefereixo ser de Lleida.
 
Lleida és, doncs, una ciutat que existeix per mor de la distància i a qui la separació li ha donat sentit, però compte, Lleida existeix per ser llunyana però no està lluny.
 
En el proper article parlaré dels cosmopolites.