Plou, des de la finestra la pluja és intensa. Diria que, fins i tot freda. Això és la primavera. Un dia et fregeixes de calor i aniries despullat pel carrer, i al dia següent et tornes a posar la peça d’abrigar.
 
He obert la finestra, perquè una abella ha entrat a la cuina. La primavera ja les té aquestes coses, però jo no les suporto. He provat el seu fibló en més d’una ocasió. El primer cop a 4 d’EGB –van ser dues -. Encara recordo el bony que em van deixar sota la barbeta. Vaig plorar i de valent. Algú, recordo –un nen- va dir: quina pava…. Llavors em mossegava les ungles, però si n’arribo a tenir crec que l’hagués esgarrapat. Què sabia ell si em feia mal o no? La que tenia un bony com una pilota era jo.
 
L’altre dia, vaig trobar-me’l al parc amb la seva filla la Martina. Ens trobem tot sovint. Bevia aigua a la font i va picar-li una abella. La pluja, que ara mulla els carrers,  rodolava  amb la mateixa intensitat per la seva galta en forma de llàgrimes. De sobte, vaig entrar a la màquina del temps. Vaig sentir alguna cosa així com: Filla no sigui pava! No vaig poder evitar riure. Segur que vaig  quedar com una insensible. Ja, ja, ja…., però és que hi ha situacions que no canvien, i com en un pel·lícula, la realitat sempre supera la ficció.
 
Des de fa dues hores que no para de ploure. Els carrers ja no poden xuclar més aigua i sembla que no té intenció de sortir el sol. Des de la finestra veig passar  gent, i  com si em trobés a la gran pantalla amb el clàssic "La ventana indiscreta", tot plegat em dona una visió del que passa a l’edifici del davant. Ara sí,  més que mai, la realitat superar la ficció, malauradament.
 
Des de la finestra de la  meva cuina, veig en diferents fragments la història del món en què vivim. La mirada la poso en el primer pis. Em colo amb els ulls a la seva cuina i veig un nom: exministre d’Economia, Rodrigo Rato, llegeixo que ha blanquejat diners. I avui pau i demà glòria perquè això és un "déjà vu" en altres personatges d’aquest país on la paraula corrupció és menja per esmozar, per dinar i per sopar. Després cues de gent….. Al principi de la cua amb els prismàtics llegeixo  Inem…. També un “dEjà vu”, malauradament.
 
M’esgarrifo quan de cop i volta torno a mirar per la finestra a mitja tarda. No para de ploure i  pel que sembla en aquell edifici passent moltes coses. Veig a l’interior
del menjador del segon pis desenes de morts a terra. Són joves universitaris de color negre víctimes del jihadisme,  explosions, tancs de combat, la fam en les mirades d’uns nens…
 
Ja no plou. Obriria la finestra, després de veure tanta realitat superant qualsevol ficció, voldria agafar oxígen,  però les abelles m’han fet la pell, ensumen la meva por i ara són les reines de la sota teulada.
 
Aniré a dormir, em despertaré,  ja no plourà, potser ja no tindré abelles sota la teulada, però a través de la finestra de la cuina, tot observant  l’edifici del davant, continuaré  sent la  protagonista de La Finestra Indiscreta.  Miraré, observaré, se’m remourà l’enteniment quan torni a comprovar que la finestra al món  que cada dia veig en  el petit aparell de l’edifici del davant, una vegada més fa que la realitat del dia a dia superi la ficció, malauradament