A tort i a dret hem llegit, escoltat per la ràdio i vist per la televisió que el bicampió cerverí de MotoGP, Marc Márquez, té previst instal·lar la seva residència a Andorra. Nous aires. El tindré a tocar de casa: De La Seu d’Urgell al Principat ens separen poc més de deu quilòmetres. Són poquets o molts, això depèn de sí els has de fer amb cues o no. Qui sap potser ens trobem esquiant o pedalant algun dia!
 
El fill pròdig del motociclisme català, el germà gran del clan Márquez, vol emprendre una nova etapa a la seva vida. És hora de deixar el niu i volar sol, -tot i que sol ja fa temps que vola i ben alt-, lluny dels pares on fins ara ha viscut sense problemes i ben content amb el seu germà, Àlex.
 
Podria ser el cas de qualsevol jove de 21 anys que  decideix que ja és hora de tenir casa pròpia, amb ganes de llibertat, sinó fos perquè Marc Máquez no és qualsevol jove. La seva decisió ha aixecat molta polseguera mediàtica i ampolles econòmiques entre les institucions que sempre li han donat suport, entre ONGs i seguidors que el tenen com un ídol.... I ho és, no hi ha dubte, són pocs els que aconsegueixen el que ell ha fet amb l’edat tan curta que té. Però sovint l’èxit, la fama i el reconeixement, encara que merescut, acostumen a tenir doble cara. Aquests dies ha assaborit la cara més amarga d’aquesta doble moneda.
 
El cas és que el pilot català ens ha recordat que més enllà de la fuga de talents a l’estranger, a la qual ens hem acostumat, perquè al país no hi ha feina, existeix una altra fuga que ja no recordàvem, la dels talents amb capital atrets pels paradisos fiscals.
 
Andorra, a tocar de casa, continua sent en matèria fiscal un caramel dolç i  ple de temptació per aquells que podent tributar 2 euros no tenen perquè pagar-ne 400 a l’estat espanyol.
 
Márquez però, és dels que continuarà pagant-ne 400. Massa pressió, masses llàgrimes, de cor noble i honest, ha fet marxa enrere a tributar a Andorra, però no a establir-hi la seva residència.  Però no tots són Marc Márquez. Ni ha estat el primer, ni serà l’últim cas de fuga de talents amb capital atrets pels paradisos fiscals que ha remogut les consciències.
 
Potser el que caldria és remoure les consciències d’alguns polítics el nostre país perquè prenguin l’exemple del bicampió de MotoGP, i així  la fuga del capital cap a paradisos fiscals d’aquests polítics  –aquesta sí real i molt ben encoberta - no es repeteixi més,  ja que els impostos, malauradament, a Espanya ens agradi o no són els que són i qui millor que els polítics per predicar amb l’exemple oi?