Ara que el rellotge de la política espanyola ha començat a córrer després de dos mesos aturat a l'espera d'un debat d'investidura, ningú no és capaç de dir que sap com s'acabarà tot plegat. Mirant les coses amb les ulleres amb que hem observat la política espanyola des de la transició, costa molt veure una solució que permeti investir un president i, per tant, hauríem de convenir que el més probable és que ens encaminem cap a unes noves eleccions per sant Joan.

Les esquerres no sumen, encara que podrien arribar a fer-ho amb l'abstenció dels sobiranistes a canvi d'un referèndum que el PSOE rebutja amb la mateixa contundència al·lèrgica que el PP o C's; les dretes, tampoc. I el que Pedro Sánchez bateja com “les forces del canvi”, tampoc sembla que tinguin possibilitat de barrejar-se en un mestissatge impossible: Ciutadans no vol creuar-se amb Podem, i a la inversa.

Vist així, efectivament, les eleccions anticipades agafen cos. L'únic que podria evitar-les és la gran coalició que invoquen els poders econòmics i que, segur, també seria del gust de les institucions europees. Populars, socialistes i ciutadans junts per salvar la situació, engegar una segona transició, i fer un govern amb capacitat d'oposar-se de forma contundent al sobiranisme català i al possible ressorgiment de l'independentisme basc ara que Arnaldo Otegi torna a estar lliure.

La gran coalició, però, té un gran problema. Requereix que els dos partits que han estat hegemònics en el bipartidisme espanyol deixin de banda el seu antagonisme i es posin a treballar junts assumint el risc de diluir-se encara més del que ja ho han fet. Sens dubte, això és dificilíssim, sobretot si no hi ha un intermediari que faci de frontissa entre tots dos. I aquest pot ser el paper estel·lar de Ciutadans.

De la mateixa manera que fa quatre dies tothom els considerava la marca blanca del PP, són també els únics que han estat capaços de signar un acord de govern amb el PSOE. La invitació de Rivera a la rebel·lió del PP per desfer-se de Mariano Rajoy en la primera sessió del debat d'investidura, ja marca el camí de per on vol que vagin les coses.

Aquests dies hem sentit un munt d'anàlisis de gent que en saben molt més que jo, i que apunten a que aquesta gran coalició seria possible sense Rajoy, potser amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant. Amb tot, jo continuo veient molt difícil que el PSOE accepti votar un candidat del PP, de la mateixa manera que no veig els conservadors facilitant la investidura d'un socialista, encara que no fos Sánchez. A la recerca d'opcions de consens, s'han publicat noms com el de Javier Solana o Federico Mayor Zaragoza.

Com que tothom hi diu la seva, i amb la certesa que no l'encertaré, faré una altra especulació que potser als politòlegs més experimentats els semblarà fora de lloc. No dic que sigui l'opció que jo voldria -ben al contrari!-, sinó una que em semblaria plausible intentant prendre distància i que crec que encara ningú no ha apuntat. Albert Rivera. Sí, ja sé que només té 40 diputats. Però si el rei Felip VI li encomana formar govern a ell, ja té un acord signat amb el PSOE que, se suposa, seria igualment vigent per fer president al líder taronja que tan vol comparar-se a Adolfo Suárez. De la mateixa manera, i per afinitat ideològica, també tindria més opcions que Sánchez d'arribar a una entesa amb el Partit Popular, amb la condició que Rajoy fes un Mas.

No ho sé. Coses més extranyes s'han vist. Ara mateix, Pedro Sánchez està pràcticament descartat després de l'esbatussada en la seva investidura i dels intervanvis de punyalades amb Pablo Iglesias recordant els crims d'Estat del GAL; Rajoy és un cadàver polític, o un personatge decimonònic que ningú no contempla per a la propera legislatura. En canvi, l'Operació Rivera obriria camp per córrer en la cursa per evitar els comicis. Va ser el guanyador del debat fallit d'investidura, es va mostrar hàbilment centrat i controladament moderat en el discurs, compta amb la complicitat d'un sector important dels mèdia espanyols i, el que és més important, de l'Ibex-35. A vuere si després de tant comparar-s'hi, Felip VI no acaba per veure'l com l'Adolfo Suárez que li va treure les castanyes del foc a son pare.

Això sí, des de Catalunya estant, no se m'acut un panorama menys simpàtic per a la causa de la independècia que la de tenir com a president espanyol a un català que va fundar un partit precisament amb la vocació de ser anticatalanista.