Ho explica la Bíblia (Nombres, 31) . Deu es va enutjar amb els madianites i va demanar-li a Moisés que el venjes extirminant-los. Aquest ho ordenà als seus seguidors que, complint l'encàrrec amb eficiència, van aniquilar tots els homes d'aquest poble. -Però, com és que no heu matat les dones?- va exclamar Moisés. -Mateu tots els nois i totes les dones que han estat casades. Deixeu tan sols amb vida les noies solteres i que siguin per vosaltres-. Així fou com van desapareixer el madianites i com es va solucionar el conflicte. Ho exposo aquí com un dels pocs casos en els que un conflicte és va resoldre mitjançant una batalla. 
 
Fa un dies, a l’Orfeó Lleidatà, els participants en el debat sobre el conflicte de Sixena van concloure que aquest era un conflicte sense solució i que la via del diàleg estava esgotada. Potser ara tan sols resta exterminar als aragonesos o als catalans.

Però siguem seriosos. És clar que aquesta no serà la solució i resulta evident que, un dia o un altre, el conflicte es solucionarà. Tots els conflictes tenen solució. Serà més tard o més d’hora però cap conflicte en la història de la humanitat s’ha mantingut etern.
Totes les disputes, les baralles, les reclamacions s’han clos d’una manera o una altra. I gairebé sempre, casos com el dels madianites són escasos, s’han solucionat mitjançant un exercici de negociació. Les batalles i les guerres tan sols són útils per a determinar la posició relativa de forces de cadascuna de les parts. La única raó per mantenir un conflicte sense assumir la necessitat del diàleg és la il·lusió que de l’enfrontament hom en sortirà més fort i amb millors condicions de negociació. No contemplant que cap de les dues parts enfrontades en el conflicte de Sixena esperin aniquilar al contrari, estem parlant d’una exterminació total i absoluta sense que en resti ni un de viu, tan sols resta concebre que o bé aragonesos i catalans som uns optimistes irresponsables disposats a allargar la disputa legal fins que és clogui  a favor nostre deixant-nos en millor posició, o bé manca creativitat i voluntat com per plantejar ofertes de negociació concretes.
 
És en aquest marc que amb profunda humilitat i serena generositat en plantejo un parell per a que, si és considera pertinent, l’autoritat competent en faci bon us.

Proposta de negociació 1: Us entreguem totes les peces reclamades si a canvi ens concediu la independència de Catalunya i 1.000€a cadascun dels lleidatans i lleidatanes.

Proposta de negociació 2:  L’ajuntament de Villanueva de Sigena renuncia a tota reclamació si els catalans us deixeu estar de romanços independentistes i oferiu 5.000€ per cadascun dels 422 habitants del poble (ofereixo més diners doncs ells són menys).
 
Mentrestant reflexioneu sobre el tema, deixeu-me explicar-vos una simpàtica ocurrència d’en Grouxo Marx:
 
Es trobava el bon home en una festa elegant quan la presència d’una formosa dama d’insinuant anatomia i constatable fortuna va encendre els seus desitjos.

GM: Formosa dama d’insinuat anatomia, estaríeu disposada a fer l’amor amb mi a canvi d’un milió de dòlars?
FD: Jajajaja. Vos sou un trapella molt generós. Un milió de dòlars? Jajajaja. La seva oferta m’afalaga i m’invita a pensar que, per fer tremolar aquest bonic bigotet, ben bé els podria acceptar.
GM: I escolti, per un dolar ho faria?
FD: Un dolar? Però qui us heu pensat que soc jo?
GM: Disculpi senyora, qui és vostè ha quedat clar en la primera pregunta. Ara tan sols estem negociant el preu.
 
Doncs bé. Teniu ja una resposta a les propostes de negociació? Us ha temptat alguna de les ofertes? Estarieu disposats a renunciar a les vostres reclamacions a canvi d'una oferta atractiva? Perfecte, ara ja sabem al que estem disposats. És el moment de negociar el preu.
 
Accepto que l’exercici que he proposat és manipulador i superficial. No m’ho tingueu en compte. Era necessari dibuixar un escenari extrem per determinar la posició de les parts. Haureu de reconèixer amb mi, però, que tota l’exquisida recerca historiogràfica, el cabalístic estudi de la veritat en els documents, la reconsagrada veneració a la unitat de les col·leccions i el catedralici respecte a la legalitat vigent no són més que una cortina de fum argumental. La pràctica totalitat de les parts enfrontades renunciaria a les seves reclamacions, basades en tant elevats arguments, si a canvi s’oferís una generosa compensació. Arribats a aquest punt, un cop fet palès que la negociació és possible, tan sols cal escatir una oferta justa. El diàleg, per tant, és tan imprescindible com possible. Manca tan sols voluntat per a fer-ho.
 
El que de debò s’esdevé és que el que tenim entre mans no és pas un conflicte patrimonial que podrien resoldre tranquil·lament els tècnics especialistes. Som testimonis d’una batalla que no accepta més que vencedors i vençuts. On els contrincants tan sols anhelen la rendició de l’altra part emparats en la vana il·lusió que l’altre algun dia acceptarà claudicar. Una batalla que tan sols plau a aquells que gaudeixen les batalles: els generals i els traficants de munició. La resta, els soldats i els civils, anem a les batalles a morir i a patir sense treure’n i mai res de profit.
 
I així hem arribat al punt on ens trobem. Tristos i avorrits. Desitjant que algun dia tant de bo els generals se n’adonin que el diàleg és inevitable i que es molt millor fer-ho sense víctimes pel camí.