Recentment l'Ajuntament de Madrid va decidir convocar un concurs per a escollir quin havia de ser el lema de la ciutat, la frase que expliqués amb precisió com Madrid hauria de ser coneguda. La capital espanyola s'emmirallava en l'exemple de la ciutat de la llum. Així coneixem París malgrat el seu cel gris, el peculiar sentit de l'empatia dels seus habitants i la seua humitat impertinent. Els simpàtics parisencs bé coneixen la diferencia entre ser i significar. Seran el que siguin però signifiquen llum i elegància. El concurs madrileny finalment es va declarar desert. Cap de les frases presentades s'ajustava a la idea que els membres del jurat tenien de la ciutat. Explicar el que aquestes són i el que signifiquen no és tasca senzilla. La nostra estimada Lleida  n'ha estat testimoni recentment per motiu d'una agra polèmica que miraré de resumir.
 
Francesc Serés, escriptor de Saidí íntimament vinculat a la ciutat, escriu un article al diari El País on afirma que la ciutat de Lleida és una plaça "desconnectada de la resta del país". Tot seguit endinya una descripció fulminant i categòrica, Lleida ha esdevingut una ciutat "quieta, tranquil·la i conformada, amb indústria, diversos dèficits i el seu 'aquí no passa res', amb una oposició feble i uns mitjans de comunicació mansos". 

Ares Escribà i Cruells, periodista del grup de comunicació local Segre, respon amb elegància i discreció senyalant que en Serés té "un concepte antic de la ciutat", defensa qué els mitjans de comunicació treballen "sense cap sedàs" i acaba lloant als que, des de Lleida , no estan  "ni quiets, ni tranquils, ni conformats.". La polèmica puja de to i vira cap al debat nacional en l'article d'opinió que Marisa Garcia Vinyals  escriu per a La Mañana, l'altre diari lleidatà. Segons ella Francesc Serés (qui no estima la ciutat), és un narcisista adolescent revellit. Li recorda el que Lleida ha estat i fet, cita l'article del de Saidí (en la versió castellana) intuint que darrera l'afirmació sobre la desconnexió de Lleida s'amaga la incomoditat envers una ciutat que no conspira per la independència.  La querella acabava, de moment, amb focs artificials enxarxats en l'aspre debat pugilístic que mantenen via Twitter (malèfica criatura) el provocador de la Franja i l'emmascarat i líder d'opinió pop Senyor Postu. Per un l'altre és un covard, per l'altre l'un és un rondinaire indocumentat.
Tots ells tenen raó. Tots ells tenen la seva raó.
 
El sentiment que et genera un lloc en una època, allò que els alemanys denominen Zeitgeist, és, com tots els sentiments, una experiència personal i íntima i com a tal irrebatible i certa. Tots els esmentats polemistes senten sincerament el que expressen i cap d'ells parla de la ciutat anant més enllà de les seves intuïcions i experiències personals. Agraïts hauríem d'estar a la seva sinceritat exhibicionista. Cert és que aquest Zeitgeist pot transcendir l'experiència personal i acabar esdevenint el tel que sura damunt d'una comunitat i que la llasta o l'esperona. Per conèixer-la però, no basta l'experiència personal i la intuïció. No n'hi prou amb decepcions íntimes, solidaritats personals, picabaralles intel·lectual i debats de cunyats. Cal o bé preguntar a tothom (o a una mostra significativa)o bé esperar que el pas del temps precipiti la seva essència, constati els seus efectes i s'il·lumini als ulls d'esforçats hermeneutes.
 
¿On agafar-nos doncs per saber, ara i aquí, que significa Lleida als ulls dels ciutadans d'aquí i d'arreu? ¿existeixen enquestes que preguntin directament "que significa per a tu Lleida"? Jo les desconec. ¿Podem emprar altres eines que de manera col·lateral ens aproximin a una resposta? Potser si.
 
Podríem, per exemple, preguntar als joves que marxen o s'instal·len a la ciutat  quins són els motius que els duen a fer una cosa o una altra.
 
Podríem estudiar quin percentatge dels millors alumnes decideixen romandre aquí. Seria interessant descobrir on viuen ara, per exemple, els fills dels regidors que al llarg dels darrers quaranta anys han menat l'ajuntament.
 
Podríem preguntar als responsables de recursos humans d'empreses i institucions quina capacitat real te la ciutat d'atreure talent de fora i quins són els requisits que aquest planteja per a fer-ho.
 
Seria interessant conèixer en quina mesura la marca Lleida ajuda a vendre un producte o a posar en valor, per exemple, un títol universitari. No resultaria complicat fer una recerca als mitjans de comunicació forans i estudiar el nombre i el motiu de les presències de la ciutat en ells.
 
Hi ha en aquesta polèmica però un aspecte recurrent que mereix ser considerat. Cada cop que algú en un altaveu públic critica la ciutat o en fa brometa els ressorts dels defensors de Lleida es disparen com piules. La pell se'ls hi irrita com engonal tendra al frec dels pantalons. Serà pel motiu que sigui, esgotament emprenyat per anys i panys de burletes, manca de temperament per entomar una cleca o rebel·lió justificada envers la malícia. El que hom entreveu és feblesa, malbaratament dels bons arguments i absència de discurs propi. 
 
I en aquest punt em reconec partícip de les tesis d'en Serés, malgrat ser-ho per carambola i sense vocació. Una de les responsabilitats essencials i latents dels polítics, mitjans de comunicació i intel·lectuals (sigui el que sigui el que els intel·lectuals siguin) és la de ser actors claus en la construcció i propagació  del relat de la ciutat. A la llum dels fets que la polèmica constata i fent us de la meva intuïció i perspicàcia coincideixo en sentir que, pel que fa a l'esmentat comès,  aquests han estat quiets, tranquils i conformats, dèbils i mansos.
 
És clar que això tan sols és el meu sentiment. Caldria disposar de més dades per confirmar que allò que per mi Lleida significa és el que Lleida realment és.