Després de les eleccions tots els partits diuen que han guanyat.Han guanyat ells, ha guanyat la democràcia, ha guanyat el país, tant fa. El que és important és parlar en positiu i somriure, somriure molt.

En un debat televisat és importat estar relaxat, còmplice sense exagerar, gesticular amb les mans obertes i el cos lleugerament vinclat endavant (per mostrar voluntat de proximitat). El que és clau és deixar clar que s’està còmode, que hom es troba en un terreny que controla.

En un debat parlamentari lo fonamental és ser seriós sense ser funest. Actuar en consonància a “la dignitat de la institució”, respectar els costums i els procediments. No s’hi val ni a escenificacions exagerades ni a pessimismes. Tot va bé perquè la institució és infal·lible. El més important és parlar amb seguretat i contundència, sense dubtes.

Quan un polític passeja pel carrer és imprescindible que sigui proper, saludi a les floristes, petonegi els nens, somrigui el carter i doni la mà al vigilant de la porta. El veiem per la televisió o al diari cada dia, és talment un membre de la família i és de molt mala educació no saludar als coneguts.

En política no es pot estar trist, hom no es pot sentir incòmode, ni es poden tenir dubtes i mai, mai, mai s’ha d’estar tan capficat com per no adonar-te’n de qui tens alavora. Fer-ho et fa pitjor polític doncs et fa humà. I tots sabem que els polítics no són humans, no poden ser-ho.

En aquest joc hi cauen de quatre grapes els mitjans de comunicació. Són ells els primers en buscar la ganyota, la mala notícia, en fer llenya de l’arbre mort. D’ençà d’allò d’en Nixon i en Kennedy tenen clar que són l’eix de la relació entre les institucions i la ciutadania. La gent pensarà el que ells diguin. Caure bé als periodistes haurà de ser el primer mandat d’un polític. Si no ho fan miraran de trobar-li totes les tares, tant fa quina, no importa si afecta a la seva tasca o responsabilitat. Els mitjans exigeixen polítics que no suïn. Tan sols suen els humans. 

El bon polític, segons aquests paràmetres, és aquell que sap guanyar eleccions. Amb això basta. Totes les energies han d’anar adreçades a seduir els votants. El polític esdevé un producte que cal vendre i prou. Per a fer-ho n’hi ha prou amb seguir el mètode. DaleCarnegie, “Como ser un buenpolítico y tenir muchosamigos”.  Segueix les instruccions i esdevindràs un gran polític. Si tens cap dubte pregunta a Ciutadans.

La paradoxa és que malgrat ser cert que la metodologia és eficient, s’han guanyat eleccions amb poc més que un somriure,també es cert que és guanyen eleccions tan com es perden votants. O per ser més precís, potser no es perden votants però sí és debilita la confiança de la ciutadania en la política.

Alguns creiem que això no és bo, ni és just i ens preguntem si aquest es un fet reversible. Si algun dia és podrà ser humà en un hemicicle sense risc de ser menystingut pels analistes. Si es podran dur rastes, americana i armilla o arrugues al front, si es podrà ser lleig o lletja, mal vestit o mal pintada, simpàtic o avorrit sense que això desviï el debat que puguis estar plantejant. 

Fora de la política aquell que sempre riu, i tan sols riu, és un poca-solta, el que sempre té raó i mai s’equivoca,un intransigent, el que és amable amb qui no suporta un hipòcrita, el que defensa el contrari del que creu un cínic. Fora de l’àmbit dels mitjans de comunicació aquell que diu una mentirà és un mentider i aquell que diu mitges veritats un manipulador. La política de manual és una política de poca-soltes, intransigents, hipòcrites i cínics protegits per uns mitjans mentiders i manipuladors. Doncs bé: fora aquesta política i aquest mitjans.

La gent dubta ja que és tenir dubtes el que et fa fer preguntes. Les persones ens equivoquem i és amb els errors que aprenem. Els humans ens capfiquem, alegrem o entristim ja que som éssers sensibles i responem als fets de la vida amb molt més que la raó o l’estratègia. Els homes i les dones, afortunadament, no estem sols, i sabem que arribat el cas sempre ens podrem adreçar a un altre per a demanar ajuda.
Res té a veure això amb fer polítiques basades en el sentiments apel·lant les reaccions irracionals. Els que pretenen això són justament els impostors que empelten el seu discurs de recursos buits i manipuladors. Actuar des de la humanitat té a veure amb la coherència personal, l’honestedat i el respecte.

Benvinguts siguin els perfectes imperfectes, doncs tots ho som. Ja és hora que la política deixi de ser extraordinària i passin a ser simplement humana.