Arribo a casa després d'assistir a la festa reivindicativa de la unitat del Museu de Lleida. Una causa legítima i justificada que ha permès veure units a lleidatans i lleidatanes de moltes diverses procedències i sensibilitats. No és gaire habitual gaudir d'una Lleida cohesionada, forta i orgullosa disposada a unir forces per una causa que considera justa. La defensa del patrimoni n'és una d'elles.

El manifest que s'ha llegit incloïa belles paraules "Aquest patrimoni, a més, és una peça clau per explicar el context social i religiós d'unes parròquies i d'uns territoris units per l'entesa i l'agermanament al llarg dels segles, i que ara es volen presentar com a espais històrics separats." El patrimoni i la cultura té aquest poder, el seu valor va molt més enllà dels objectes. El patrimoni és significat i el nostre ajuda a explicar el que és Lleida, un espai de frontera per a bé i per a mal. Vivim en un lloc complex que no tothom entén, ens cansem de lamentar-ho. La nostra ciutat ha fet de la seva riquesa, de la seva història, dels goigs i de les seves derrotes una baula imprescindible per entendre com som. Gent tolerant, dialogant, prudent i a ulls de molts excèntrica.

Pagesos discrets que conviuen porta amb porta amb el que els hi són diferent, botiguers que atenen a uns i a altres, famílies mestisses de sang impura. Aquesta és la Lleida que m'agrada i per la que lluito. A continuació hem cantat els Segadors, l'himne del nostre país, i ha estat un moment bonic. Les comunitats requereixen de símbols que els agermanin. Sentir-se partícip d'un projecte compartit no exclou als altres, et referma, t'uneix i res et fa sentir més proper al de la teva vora que cantar plegats. Després s'ha cridat Independència. Ja no ho ha fet tothom. Ha estat un error.

Lluitar per la independència del nostre país és un repte que comparteixo, De fet és ben lògic que un poble vulgui ser i vulgui ser lliure. Barrejar lluites i aprofitar els moments d'eufòria compartida per exposar l'agenda pròpia ho trobo un abús oportunista que confón. 

Algú potser es pensa que a l'altra vora del conflicte ens assetja gent cruel i egoista, manipuladors i manipulats que no atenen a les nostres sàvies raons i que ens volen mal. I no és cert. Deixant de banda els interessos polítics d'uns quants, a l'Aragó també hi ha bona gent que procura el mateix que nosaltres, reivindicar-se amb orgull, sentir-se un poble digne i respectat, voler ser i voler lo seu. És a aquestes persones als qui enviem un missatge equívoc que esdevé munició en contra de la nostra causa justa. Volem que aquests ens entenguin o volem seguir el joc als interessos malintencionats?

Ens queixem que ens volen presentar com a espais històrics separats i tot seguit fem bandera d'aquesta separació. I és cert que no és el mateix, que tan legítim és reclamar la unitat de les col·leccions del museu com lluitar per la independència però, a que treu barrejar una cosa amb l'altra? Ens preocupa realment el patrimoni o l'estem emprant com a ostatge d'una altra causa? Quin sentit tenia fer callar part de la plaça?

El que cal en aquesta ciutat es anar plegats en aquelles reivindicacions que compartim, unir-nos per la justícia, ser solidaris i generosos quan les prioritats per la ciutat són més importants que cadascuna de les nostres batalles. I ja tindrem temps de plantejar i defensar les nostres diferències. Aleshores demostrarem que podem dialogar, que sabem discutir, que ens podem dur la contraria i que és justament això el que, enlloc d'afeblir-nos, ens fa forts i dignes. Tant de bo que el proper cop que davant nostre tinguem una plaça que canta unida no la fem callar. Tot sovint sembla que hi ha gent que pretén que tota la fusta sigui llenya.