Espanya ha quedat ingovernable després de les eleccions del diumenge passat. No es pot descartar que finalment siguin capaços d'entendre's, però d'entrada, les posicions entre els dos únics partits que sumen per arribar a la majoría absoluta, PP i PSOE, semblen encara més allunyades del que han demostrat estar des del 27 de setembre a casa nostra Junts pel Sí i la CUP (o hauríem de dir, amb més precisió, els convergents i els cupaires), i que qualsevol altre pacte planteja moltes més dificultats.

És ben cert que les pressions dels poders econòmics i de les institucions europees en favor d'una gran coalició de l'estil de la que tenen a Alemanya la CDU/CSU d'Angela Merkel i els socialdemòcrates de l'SPD poder fer el seu efecte, però també ho és que la cultura del pacte és inexistent a Espanya, un camp verge que no s'ha conreat mai en quaranta anys de democràcia governada per torns. El paper que jugui el rei Felip VI perquè posin per davant l'interès general i per evitar noves eleccions i, fins i tot, les tensions internes dins del PSOE pel lideratge entre Pedro Sánchez i la presidenta de la Junta d'Andalusia -i aspirant a tenir un rol més important en la política que es fa a Madrid- Susana Díaz, tindran, segur, impacte.

Però mentre discuteixen i s'ho parlen, amb la intercessió de Ciutadans, ansiós de tenir el protagonisme que li ha regatejat les urnes, i amb Pablo Iglesias sense capacitat d'articular una alternativa d'esquerres tot i el múscul que ha pogut exhibir a Catalunya a l'entorn de la promesa d'un improbable referèndum, nosaltres hauríem de saber aprofitar la finestra d'oportunitat que se'ns ha tornat a obrir. Després de tres mesos suportant la decepció de veure que les dos formacions independentistes catalanes no aconsegueixen tancar l'acord d'investidura, d'haver d'abaixar el cap davant les burletes messetàries, d'haver vist caure en picat la il·lusió de creure que la independència era a tocar, després de tot això, tornem a tenir-ho bé si d'una vegada enllestim la feina.

Imaginem per un moment -fins i tot, més que imaginar, podríem desitjar-ho o demanar que ens ho cagui el tronc o que ens ho portin els reixos- que aquest diumenge l'assemblea de la CUP acaba pronunciant-se a favor de la investidura d'Artur Mas. Imaginem que convoquem el ple del Parlament, que celebrem el debat d'investidura, que es vota la presidència coral, que es nomena Govern i que l'executiu comença a treballar. I que mentre això passa aquí, a Madrid es continuen estirant els cabells per trobar una fórmula de govern inèdita en el règim del '78, que es produeixen dimissions als partits fruit de les tensions, que se succeeixen debats d'investidura sense que Mariano Rajoy ni ningú altre pugui ser nomenat i que, finalment, al cap de dos mesos s'hagin de repetir les eleccions generals. I mentrestant, aquí, anem avançant en la preparació de la hisenda catalana, de la seguretat social, i en posar les bases de la Constitució amb la participació i implicació de la gent d'Ada Colau, Iniciativa i Podem.

No em direu que l'eventual coincidència d'aquests dos escenaris imaginaris no us fa trempar. Sí, ja ho sé. Ja sé que encara que la CUP voti a Mas ho farà amb una pinça al nas. Ja sé que encara que es formi govern, la seva fragilitat serà màxima i que tindrem pollastres cada dos per tres. Ja sé que si formem un govern independentista per donar satisfacció al mandat democràtic obtingut el 27S això estimularà populars i socialistes a entendre's ràpidament per fer un govern d'emergència per salvaguardar la unitat de la pàtria hispana. I també sé que el tronc només és un bocí de fusta i els reixos són els pares. Però és Nadal i toca expressar bons desitjos per al 2016.Bones Festes, salut i República!