Desplaçar-se sol pot semblar una acció quotidiana, però per a moltes persones amb mobilitat reduïda de les comarques de Ponent continua sent un repte, gairebé una gimcana. Els usuaris denuncien que el transport públic encara està lluny de ser plenament accessible i que les rampes i plataformes d’accés sovint deixen de funcionar quan més es necessiten.

Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, membres d’Aspid —Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida— van voler visibilitzar aquesta situació. Van viatjar des de diversos municipis fins a Lleida fent servir trens, autobusos urbans i interurbans. El resultat va ser desigual: alguns trajectes es van poder completar sense contratemps, però d’altres van topar amb vehicles no adaptats o amb rampes fora de servei.

El responsable d’Accessibilitat de l’entitat, Ton Montardit, ho resumeix amb claredat: “Hem demostrat que hi ha problemes, i que no són puntuals”. Tant ell com la presidenta d’Aspid, Bibiana Biendicho, coincideixen que la qüestió principal no és la manca d’adaptació, sinó el manteniment deficient. “El transport s’ha dissenyat per ser accessible, però si les rampes no es revisen, acaben sent decoratives”, lamenta Biendicho.

Un cas recent exemplifica aquesta precarietat. Sergi Santaengràcia, usuari del Centre d’Atenció Diürna Candi Villafañe, havia de viatjar de Tàrrega a Lleida. El tren esperat no va passar, va haver de creuar la via per provar sort amb l’autobús: el primer, adaptat, anava ple; el segon, no tenia rampa. Finalment, va acabar esperant un altre tren. “L’experiència m’ha anat fatal”, reconeix, amb resignació.

Per a molts d’aquests usuaris, el transport públic és l’única porta d’accés a l’autonomia. Però quan aquesta porta es queda encallada, la independència s’atura.