El futbol és molt més que vint-i-dos jugadors corrent darrere d'una pilota; és, en essència, un reflex de la societat que el practica. En el seu darrer llibre, Golden. El futbol de la terra (Editorial Fonoll, 2026), l'expert en psicologia esportiva i entrenador UEFA Pro Llorenç Bonet proposa un viatge per la "antropofutbologia".

A través d'una mirada que combina la sociologia i l'experiència a peu de gespa, Bonet analitza com la cultura, el clima i fins i tot l'arquitectura d'un lloc configuren estils de joc inconfusibles. Des de la mística de Maradona fins a la competitivitat dels jugadors de les terres de Ponent, l'autor defensa que l'èxit esportiu neix de la fidelitat a les pròpies arrels. En un món globalitzat, el futbol local continua sent la clau per desxifrar els grans triomfs mundials.

El títol del llibre juga amb el concepte de la poma Golden i els guardons futbolístics. Vostè afirma que el futbol és una síntesi d'allò global i allò local. Què vol dir?

El futbol és un esport que, durant l’última final del Mundial entre Argentina i França, va reunir més de 1.500 milions de persones davant les pantalles. Es pot entendre gairebé com un "partit de la humanitat”, perquè, d’alguna manera, una gran part del planeta seguia el mateix esdeveniment en directe, fins i tot aficionats de seleccions que no representaven directament el seu país. I aquí rau, precisament, la seva grandesa: és un esport global, que agrada arreu del món, però que alhora manté trets molt propis a cada lloc on es viu. A cada territori s'adquireix una identitat única reflectint la manera de ser de la seva gent, els seus valors i la seva cultura. Cada societat el fa seu i l’expressa d’una manera particular.

Sosté que les maneres de viure i els trets culturals d'un territori condicionen els models de joc. Fins a quin punt un seleccionador pot canviar l'estil d'un equip si aquest va en contra de la "idiosincràsia" del seu país?

Crec que un seleccionador que no és del país pot influir en l’equip, però difícilment en canviarà del tot la idiosincràsia. El futbol d’una selecció està molt arrelat a la cultura, a la manera de ser dels jugadors i, en definitiva, a la societat que representa. Ara bé, sí que hi ha entrenadors que, per la seva trajectòria i manera d’entendre el joc, encaixen millor en determinats contextos. En el cas de Robert Martínez, jo tinc la meva pròpia teoria.

Quina?

Sovint es parla de futbol lleidatà com si fos mediterrani, però jo crec que té una influència més atlàntica, més d’interior. Martínez s’ha format en entorns que van més en aquesta línia: no és tant un producte del futbol mediterrani clàssic, sinó d’un recorregut que passa per llocs com Saragossa i, sobretot, Anglaterra, on va impregnar-se d’una cultura futbolística molt concreta. Aquesta combinació fa que la seva manera d’entendre el joc s’adapti millor a segons quins contextos.

Per això, més que transformar una selecció, el que pot fer és potenciar-ne el rendiment si hi ha una certa afinitat entre la seva idea de futbol i el perfil dels jugadors. És el que li ha passat en etapes com Bèlgica o ara Portugal, on ha trobat entorns favorables. Probablement li seria més difícil en una selecció amb una identitat molt diferent, com podria ser el cas del Brasil o del propi Barça, on el component creatiu i espontani té un pes molt més marcat.

Però Brasil té ara un entrenador italià: Carlo Ancelotti.

Brasil, històricament, ha estat sinònim de talent, creativitat i llibertat sobre el camp. Tot i això, fa anys que no acaba de trobar el seu millor nivell en els Mundials, i això també té a veure amb com ha evolucionat el futbol global.

Abans, el jugador brasiler solia fer un procés més progressiu: es consolidava al seu país i, en una edat més madura, feia el salt a Europa. Casos com Ronaldo o Romário en són bons exemples. Avui, en canvi, els talents marxen molt joves cap al futbol europeu, i això fa que es formin dins d’un sistema més estructurat i menys espontani. Jugadors actuals com Rodrygo, Vinícius o Raphinha ja han crescut amb aquesta influència, i això inevitablement transforma la manera de jugar del Brasil.

En aquest context, l’arribada d’Ancelotti pot ser especialment interessant. És un entrenador amb una gran capacitat per gestionar vestidors plens de talent i per adaptar-se als seus jugadors. D’alguna manera, és una figura “contracultural” dins del que tradicionalment ha estat la selecció brasilera. La clau serà veure si aconsegueix trobar l’equilibri entre l’ordre i l’estructura del futbol europeu i la creativitat natural del jugador brasiler.

Les dades diuen que sempre que un Mundial s'ha jugat al continent americà el campió ha estat una selecció d'aquest mateix indret. Ara els favorits són europeus, però.

Sovint es construeixen relats simplificats que no tenen en compte factors socials, climàtics o fins i tot geogràfics, com ara la distància. Des d’una perspectiva més analítica —i també influït per lectures d’antropologia i pensadors com Leonardo Bonetti— hi ha estudis que suggereixen que, a mesura que augmenta la distància en quilòmetres, els joves tenen més dificultats per consolidar trajectòries d’èxit.

Això es pot extrapolar a l’àmbit esportiu. Per exemple, en aquest Mundial s’ha vist com moltes cases d’apostes han prioritzat seleccions europees com Espanya, Portugal, França o Anglaterra. Però si mirem la història amb perspectiva, les dades no sempre avalen aquesta tendència. Si analitzem més de 90 anys de mundials, hi ha estadístiques que indiquen que els americans han guanyat sempre que han jugat al seu territori. El que em sorprèn és que aquestes dades no generin més debat públic.

En el llibre parla extensament de Maradona. Que no triomfés al Barça s'explica també pels seus origens?

Quan Maradona va arribar a Barcelona no se’l veia del tot còmode; ni ell ni tampoc la societat barcelonina acabaven d’encaixar plenament. No era tant una qüestió de talent —que en tenia de sobres— sinó d’hàbitat cultural. Barcelona no era el seu entorn natural. En canvi, quan va anar a Nàpols, en un context social i cultural molt més proper al seu origen, és quan va desplegar la seva millor versió. Nàpols i determinades zones de l’Amèrica Llatina comparteixen codis, ritmes i maneres d’entendre la vida que li eren molt més familiars. Això explica que, més enllà de les lesions que va patir a Barcelona, no acabés d’expressar tot el seu potencial com sí que ho va fer a Itàlia.

Això no vol dir que un gran jugador no pugui rendir arreu —Maradona podia jugar bé a qualsevol lloc—, però sí que la seva tendència a excel·lir es veu afavorida quan hi ha una connexió cultural més profunda amb l’entorn. I el mateix passa amb els entrenadors. A Barcelona, per exemple, alguns tècnics sud-americans no han acabat d’encaixar del tot, mentre que perfils europeus o centroeuropeus, com Johan Cruyff o Frank Rijkaard, han sabut integrar millor una combinació d’ordre, rigor i, alhora, una certa sensibilitat mediterrània. Quan aquests elements es troben, es genera una mena d’harmonia que sovint es tradueix en èxit esportiu.

I que el Mollerussa CF pugés tantes categories ho atribueix a l'efervesència que generava socialment la discoteca Big Ben.

En aquell període es va produir una coincidència significativa entre diversos factors socials i territorials. D’una banda, es va assolir una reivindicació històrica vinculada a l’organització territorial: la creació l'any 1988 de la comarca del Pla d'Urgell. Aquesta consolidació institucional va contribuir a reforçar la cohesió social i el sentiment de pertinença. En un sentit més ampli, es pot observar un patró recurrent: quan una societat viu etapes de prosperitat i vitalitat cultural, aquest impuls positiu acostuma a reflectir-se en diversos àmbits, com l’esport o la cultura. Un exemple clar és el cas d’Anglaterra durant el Mundial de 1966, celebrat en un context de gran moviment cultural marcat per figures com The Beatles o The Rolling Stones, que va coincidir amb un èxit esportiu destacat. Va passar el mateix amb el club del Mollerussa i el Big Ben. 

El 80% dels jugadors lleidatans que han arribat a Primera Divisió han estat defenses. Vostè argumenta que ho són pel lloc on han nascut.

I no només això: dins d’aquest grup, molts d’aquests defenses no només hi han arribat, sinó que han tingut trajectòries llargues, amb minuts i un pes rellevant dins dels equips. Dos grans exemples són Carles Puyol i Joan Capdevila, campions del món. Això és clau, perquè no es tracta únicament d’arribar-hi, sinó de la capacitat de sostenir-se i tenir protagonisme. Quan comparem trajectòries, es veu molt clar. Casos com el d'aquests dos futbolistes, amb carreres consolidades, plenes de minuts i responsabilitat, contrasten amb altres perfils més ofensius, com Bojan Krkic, que tot i ser un dels davanters lleidatans més reconeguts, no presenta el mateix recorregut en termes de continuïtat i pes competitiu.

El futbolista, en definitiva, té unes característiques molt concretes segons la seva posició i context, però el que sovint no fem prou és analitzar i treballar la nostra pròpia idiosincràsia. És a dir, entendre quin tipus de jugador produïm, en quines condicions rendeix millor i com podem potenciar aquestes fortaleses de manera coherent.

Com s'hauria de fer això?

El que defenso és que hauríem de treballar amb metodologies molt més adaptades a la nostra realitat. Som una província sense litoral, amb una climatologia més extrema, i això condiciona clarament la manera de jugar i competir. Ho vaig viure de primera mà quan era coordinador del Lleida Esportiu: no és el mateix jugar a la primavera, en camps com el de la Damm amb bon temps, on equips més tècnics ens poden superar, que fer-ho aquí a l’hivern, amb fred, on les condicions s’equilibren molt més.

Això demostra que factors com la meteorologia o l’entorn no s’han estudiat ni aprofitat prou. Hauríem d’orientar més la formació cap a aquestes variables, potenciant estils de joc més físics o directes, d’acord amb el nostre context. A més, crec que hi ha molt talent en zones de muntanya que no estem sabent detectar ni desenvolupar correctament.

Què faria vostè?

Si jo fos director tècnic de la federació catalana de futbol, tindria molt en compte l’origen i el perfil dels jugadors a l’hora de fer la selecció. Considero que, en el cas dels defenses, sovint es desenvolupen millor en entorns més durs i exigents, com poden ser les zones de muntanya o comunitats més petites, on el caràcter, l’esforç i la disciplina tenen un pes molt important. Els clubs de futbol haurien d'incorporar historiadors i antropòlegs als seus equips.

En canvi, altres posicions més creatives o ofensives poden veure’s afavorides per contextos diferents, com els entorns mediterranis, on tradicionalment hi ha hagut una major expressivitat tècnica i una cultura futbolística més orientada al joc combinatiu. Per exemple, jugadors com Pau Cubarsí il·lustren molt bé aquesta idea: futbolistes formats en contextos que potencien la solidesa, la lectura del joc i la capacitat defensiva. Aquest tipus de perfil és clau per construir equips equilibrats i competitius.

Vostè fa la diferència entre futbolista i jugador de futbol. Quina és?

La diferència és clara: una cosa és ser un apassionat del futbol, i una altra molt diferent és ser futbolista professional. Hi ha molta gent que viu el futbol amb intensitat, però ser futbolista implica molt més que talent o passió. Requereix disciplina diària: cuidar-se, descansar, alimentar-se bé, entrenar amb exigència i tenir una mentalitat competitiva constant.

Els grans exemples són figures com Messi o Cristiano Ronaldo, que han sabut allargar la seva carrera al màxim nivell gràcies a aquesta cultura de l’esforç i la cura personal. En canvi, hem vist molts jugadors amb un talent extraordinari que no han tingut la mateixa trajectòria precisament per no mantenir aquests hàbits. Podien ser brillants en moments puntuals, però no sostenir el rendiment en el temps. Per això insisteixo que no es tracta només de tenir qualitat, sinó de treballar-la i sostenir-la.

La gran monetització del futbol pot fer passar avall totes aquestes essències?

Vivim en un context clarament marcat per la globalització, un procés que, en molts casos, ha comportat la pèrdua progressiva de les essències pròpies de cada territori. En el futbol, això es reflecteix en el fet que les diferències tradicionals entre països o regions són cada cop menys evidents: per exemple, el Brasil ja no respon al tòpic d’un futbol sorgit de contextos humils, i a Itàlia ja no hi ha una presència tan marcada de jugadors provinents del sud. La societat evoluciona, i amb ella també ho fa l’esport.

Tanmateix, paral·lelament a aquesta tendència globalitzadora, també estan emergint corrents que aposten per una certa desglobalització: polítiques orientades al consum intern, a la recuperació de les identitats locals i a la revalorització de les arrels culturals. Això fa pensar que el món podria entrar en una nova fase en què es busqui un equilibri entre obertura i preservació de les pròpies essències. En aquest sentit, el futbol no és aliè a aquests canvis i podria experimentar transformacions similars. De fet, la meva teoria és que el futbol no només reflecteix aquestes dinàmiques, sinó que sovint les anticipa i marca el camí. Les grans potències econòmiques i polítiques inverteixen enormes quantitats de diners en aquest esport perquè entenen que és una eina d’influència global. El futbol no és només un negoci, sinó també un instrument de projecció internacional i, en certa manera, una peça més dins del tauler geopolític.