Trenta anys després, als prats d’Escalarre ja no hi ha escenaris ni helicòpters sobrevolant la vall. Hi tornen a pasturar les vaques i el silenci ha recuperat el protagonisme. Però a les valls d’Àneu encara hi ha qui, només de recordar aquell juliol del 1996, parla d’un temps en què el Pallars Sobirà va esdevenir, durant tres dies, el centre de la música internacional.
Del 12 al 14 de juliol d’aquell any, el primer Doctor Music Festival va capgirar completament la vida d’un territori acostumat a la calma. Més de 25.000 persones van arribar a una vall amb poc més de 1.500 habitants per veure actuar artistes de la talla de David Bowie, Lou Reed, Iggy Pop, Patti Smith, Blur, Suede, Sepultura o Bad Religion. Els prats d’Escalarre, on fins aleshores només hi treballaven tractors i hi pasturava el bestiar, es van convertir en un immens recinte de concerts. Els coberts que habitualment guardaven les bales d’herba van passar a custodiar equips de so i material tècnic.
L’organització havia trobat des del primer moment la complicitat del territori. Institucions, propietaris dels terrenys i empresaris locals van apostar per un projecte que ningú sabia fins on podia arribar. “Anàvem a cegues”, recorda Josep Montaner Vidal, antic propietari d’un bar d’Esterri d’Àneu. Les previsions van quedar desbordades des del primer dia. Davant dels establiments s’hi formaven cues de més de 150 metres i les existències s’esgotaven a gran velocitat. “Passàvem de gastar unes 25 barres de pa al dia a més de 150, i encara n’hauríem venut més si n’haguéssim tingut”, explica.
La mateixa sensació comparteix el carnisser Josep Palobart. Aquell cap de setmana, assegura, la clientela es va multiplicar per quatre o per cinc. “Va ser una autèntica bogeria.” Cada dia rostien prop de 400 pollastres a l’ast sense donar l’abast. L’impacte econòmic, afegeix, no es va limitar a Escalarre o Esterri d’Àneu, sinó que es va estendre per tota la comarca.
A tocar de l’església de Santa Maria d’Àneu, la casa de la família Arjó es trobava al cor mateix del festival. Manel Arjó recorda que el seu pare va ser una peça clau perquè el projecte tirés endavant, ja que va arrendar a la promotora bona part dels terrenys on es va instal·lar el recinte. El backstage dels artistes era a pocs metres de casa seva. Des del jardí podia veure passar figures que fins aleshores només havia vist als discos o a la televisió. David Bowie, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop o Blur compartien espai amb els veïns del poble. Però si hi ha una anècdota que encara conserva amb especial estima és la signatura que Rosendo li va dedicar en un dels seus LP.
Abans fins i tot que comencessin els concerts, Arjó va comprendre la dimensió del que estava passant. Des d’Escaló fins a Escalarre, prop de deu quilòmetres de carretera estaven ocupats per una riuada de persones caminant en direcció al festival. “Va ser al·lucinant”, recorda. Encara avui li costa creure que artistes pels quals ara molts aficionats recorren centenars de quilòmetres haguessin actuat pràcticament davant de casa seva. “Hi eren tots, i a casa”, resumeix amb orgull.
Malgrat la multitud que va envair les valls d’Àneu, els records dels veïns coincideixen en un mateix punt: l’ambient. No hi va haver incidents destacats ni conflictes importants. El que ha quedat gravat a la memòria és una atmosfera festiva i de convivència que molts descriuen com una celebració permanent marcada pel bon ambient.
El Pallars, però, encara no disposava de la infraestructura necessària per acollir artistes d’aquesta dimensió. La majoria es van allotjar a la Val d’Aran i arribaven al recinte en helicòpter, una imatge que va despertar la curiositat dels habitants de la zona. Marta Azorín, carnissera d’Esterri d’Àneu, encara recorda com els aparells aterraven a tocar del festival mentre desenes de veïns observaven l’escena.
Després de tres edicions, el popularment conegut com a “Festival de la Vaca” va desaparèixer del calendari. L’any 2019 es va intentar recuperar l’esdeveniment al mateix entorn, però el projecte no va prosperar. Els permisos administratius mai no van arribar, principalment perquè els terrenys previstos es consideraven zona inundable.
Aquell intent frustrat encara desperta recança entre molts veïns. Manel Arjó considera que la decisió va ser una “injustícia” i critica que les traves administratives i l’oposició d’algunes entitats ecologistes impedissin el retorn del festival. Un sentiment que comparteix l’actual president del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, Carlos Isús, que també va participar activament en l’organització de la primera edició.
Tres dècades després, els habitants de les valls d’Àneu assumeixen que probablement el Doctor Music ja no tornarà. Els prats d’Escalarre han recuperat la normalitat, però el record d’aquell cap de setmana de juliol continua ben viu. Per a molts, aquells dies van ser irrepetibles: un moment en què un petit poble del Pirineu va demostrar que també podia acollir els grans noms de la música mundial i escriure una de les pàgines més singulars de la història dels festivals a Catalunya.
