Una conclusió que extreu l’estudi és que els consums dels joves i els adults són, en general, força similars.
Són clavats. A excepció de la qüestió de la llengua.

No hi ha motius per preocupar-se, doncs, com sovint es manifesta?
És veritat que com que els joves fan igual que els grans sembla que no hi ha res de que preocupar-se. No estan pitjor. Però també és veritat que hi ha gent que fa 20 ó 25 anys es va imaginar que quan tothom tingués accés a l’educació en una societat democràtica amb més facilitat d’accés als béns culturals, el que se’n deia la democratització de la cultura, això es notaria. I consola que els joves no estiguin pitjor però el drama és que no estiguin millor després de tants anys de polítiques culturals i escolarització universal. Que això no es noti en més lectura de diaris, de llibres... en pràctiques més substantives, genera un punt de preocupació. No pels joves, sinó per la incapacitat que mostra la societat per canviar certes pràctiques.

L’estudi reflecteix els hàbits però indirectament també podríem parlar del mercat i l’oferta. Es conclou que els joves llegeixen menys en català que els adults, però quantes revistes hi ha en català de motos, per posar un exemple?
Efectivament, es deia en algun mitjà al comentar aquests resultats que els joves prefereixen el castellà o que passen del català. Això són decisions conscients, i d’això res diu l’estudi. Si puges al tren i et col•loquen un diari gratuït en castellà el llegeixes en castellà. Però a les boques de metro no hi ha oferta de premsa gratuïta en català. Si no hi ha oferta no hi ha possible pràctica. On és el problema? En l’oferta. Per exemple, la premsa gratuïta ha incrementat molt la lectura de diaris entre els joves. Fantàstic. Ara tothom llegeix el diari en metros i hospitals. Abans no volien diaris gratuïts? No. És que no els teníem. Per bé i per mal el mercat defineix molt les nostres pràctiques. Han trobat el forat. Trobes el forat i col•loques el producte.

Des d’aquesta perspectiva hi ha algun forat que estigui clarament per cobrir des del punt de vista de la llengua catalana?
Aquí hi ha un gran forat, això és com el Carmel. La xifra diferencial dels joves respecte als seus pares és especialment dramàtica per ser una generació que ja ha estat educada per ser competent lingüísticament en català i castellà. Però tornem amb l’oferta. Quina premsa llegeixen els joves? Sobretot gratuïts i esportius. I quina és l’oferta del diaris gratuïts i esportius en català? Molt petita en relació al que podria ser. I en revistes? Tres quarts del mateix. En televisió tenim una bona televisió pública adreçada a una classe mitjana amb una certa expectativa cultural però, en canvi, les coses que acostumen a veure els joves no hi són en català. A mi fa anys em sobtava quan es deia que no seríem un país normal fins que no hi hagués pornografia en català. Però ara, si el programa més vist pels joves és “Escenas de matrimonio”, potser si que ens fa falta “pornografia televisiva” en català. Certament, no ho pot fer una televisió pública perquè no la paguem per això, però sí podrien fer-la les privades en català i, en canvi, no hi són. En català tenim versió pública i en castellà versió privada i és una competència desigual. Hi ha molts forats que encara no estan coberts. Jo espero que el baròmetre, en part, serveixi per això, perquè si coneixem millor les pràctiques potser algú s’animarà a fer-ho.

Parlem del baròmetre. Què hi afegeix? Què permetrà fer ara que abans no era possible i quin impacte es pot esperar?
El baròmetre és un estudi de mercat, d’anàlisi d’audiències i pràctiques culturals que té tres o quatre virtuts que fins ara no hi havia cap instrument que aportés. Primer, la capacitat d’observar en l’àmbit local i comarcal, sobretot en un país on els mitjans comarcals i locals tenen un pes tan important. Necessitàvem veure-ho. I a més és una eina que té la virtut de poder posar-se a l’abast dels petits per una qüestió d’economia d’escales. Tindran a l’abast un estudi que probablement abans no es podien permetre. En segon lloc, hi ha la qüestió lingüística. És molt gros que els estudis que es feien fins ara no consideressin la variable lingüística en un país on aquesta qüestió és importantíssima, per començar pel mateix mercat. I per acabar, és un estudi fet en l’àmbit lingüístic comú i, per tant, que posa en evidència l’existència d’un mercat d’11-12 milions de consumidors que fins ara, per raons més polítiques que racionals, els estudis segmentaven com si fossin mercats sense connexió.

S’arribarà a nivell municipal?
En general la mostra només ens permet una representació comarcal, però atenent a algunes particularitats. Per exemple, en algunes situacions com el Vallès Occidental amb dues capitals amb pràctiques culturals diferents (perquè tenen diaris, ràdios, etc., diferents) hem intentat garantir que les dues capitals tinguin la representació suficient per a que no hi hagi biaixos.

Hi ha alguna sorpresa que esperi de la premsa gratuïta?
El que hi haurà és l’emergència d’aquests mitjans. Ens podrem trobar que mitjans gratuïts són més llegits que tots els altres junts. Posarà de manifest que productes relativament petits tenen molta importància en l’àmbit local i fins ara això no es posava suficientment de manifest.

Text i fotos: Jaume López

Salvador Cardús, sociòleg El sociòleg Salvador Cardús, després de l'entrevista feta a Barcelona.